Al turó de la supèrbia
La supèrbia encapçala la llista dels pecats capitals de la tradició eclesiàstica. Les autoritats catòliques eren tan fines en la definició de les passions humanes com brutals en la seva repressió. El diccionari de l’IEC defineix amb contenció la supèrbia: “1. Excessiva estima de si mateix amb menyspreu dels altres. 2. Desig immoderat de la pròpia exaltació”. Sentint Laura Borràs deixant anar el seu jo ferit, assenyalant els col·legues que la van retirar de la presidència del Parlament com a “diputats vestits de jutges hipòcrites” o dient que els que l’ataquen “hauran d’embrutar-se les mans si la volen matar”, es fa evident que el factor humà –i amb ell les passions de l’ànima– té molt a veure amb qualsevol conflicte, també en política.
En realitat, el cas Borràs –com va explicar l’expresidenta Carme Forcadell– era bastant simple. Hi ha una norma del reglament del Parlament, assumida per la majoria actual, que obligava la presidenta a deixar el seu càrrec. S’ha negat a fer-ho. I ha desplegat tota la seva expressivitat contra allò que era evident. Es pot dir –probablement amb raó– que aquesta exigència del reglament no protegeix el principi de presumpció d’innocència, però va ser amb la voluntat d’exemplaritat pública que el Parlament va establir aquest criteri. O es modifica o es compleix. I Borràs ha acabat perdent els papers amb una escalada al turó de la supèrbia que no l’ajuda gens ni a ella ni al seu partit. Aquest primer desenllaç del cas Borràs coincideix amb una enquesta del CEO que evidencia un retrocés significatiu de Junts, expressió de la dificultat d’aquest sector de l’independentisme per adaptar-se a la fase actual, en què l’èpica va de baixada.
Tanmateix, tot plegat té la virtut de fer emergir la realitat que s’anava trampejant: la infinitat de diferències personals, ideològiques, polítiques i socials entre els partits independentistes o en el seu si (com és el cas d’aquest batibull anomenat Junts). És el principi d’un canvi.
L’agressivitat de Borràs contra ERC i la CUP augmenta els dubtes sobre la continuïtat del Govern. La consigna és que no passa res. Però la porta de sortida està entreoberta. És possible que Borràs confiï en un retorn triomfal després d’una absolució. La seva passada de frenada evoca massa els populismes personalistes i reaccionaris en curs. Només li faltaria aquesta empastifada a l’espai independentista.
