La UE dels 27 és morta: la via Carlemany

El balanç de la UE de les darreres dècades ha estat positiu: ha garantit la pau entre els seus membres en la segona postguerra, ha establert una zona econòmica i una moneda parcialment compartida i ha reforçat la idea d’una realitat cultural pròpia i d’un actor col·lectiu específic tant internament (institucions) com en l’escena global. Alguns aspectes i polítiques més específics (PAC, espai comunicatiu, Erasmus, energies-ecologia, etc.) formen part de l’haver de la Unió. 

Tanmateix, es tracta d’una organització fragmentada que ha quedat superada davant els reptes polítics, estratègics i tecnològics globals, especialment si en l’equació introduïm variables de futur. Aquest “voler retòric i no poder pràctic” que mostra actualment la UE no és cap novetat si mirem les coses amb certa perspectiva històrica, actitud quasi sempre convenient. 

Després de l’ensorrament de l’Imperi Romà Occidental –el Mediterrani mai més ha estat un Mare Nostrum de ningú– no trobem un intent d’establir una unitat política fins a l’Imperi Carolingi (segles VIII-IX). De fet, segueix sent el moment en què hi ha hagut més territori políticament unificat a l'Europa Occidental (amb les illes britàniques sempre al marge: restaven encara dos segles i mig perquè es produís la invasió normanda d’Anglaterra l'any 1066, amb la batalla de Hastings). Aquella unitat carolíngia, però, durà poc. A mitjans del segle IX es desfeia, fruit dels repartiments i les rivalitats territorials.

Amb posterioritat sobrevindria l’anomenat Sacre Imperi Romanogermànic, del qual s’ha dit que no era ni imperi, ni sacre, ni romanogermànic. De fet, no va esdevenir mai una unitat política efectiva, malgrat sobreviure fins als temps de Napoleó. Altres intents d’establir una unificació europea sota un monarca hegemònic també fracassaren. La fragmentació fa que quan algun estat vol estendre la seva sobirania, els altres ho impedeixen (Felip I, els Habsburg, Lluís XIV, Napoleó). Un fet que es pot anomenar la síndrome europea.

Semblava que la UE de la segona postguerra podria esdevenir el nucli d’un projecte neocarolingi. Dues condicions eren imprescindibles: la voluntat compartida d’implementar-lo i uns lideratges sòlids i respectats. Però a hores d’ara sembla clar que l’estratègia d’ampliar la Unió, passant de sis estats (que, per cert, recorden el territori de Carlemany) als vint-i-set actuals, ha anat en detriment del seu aprofundiment i projecció. Cap d’aquelles dues condicions es dona a la UE des dels temps de Jacques Delors. I d’això fa més de trenta anys. Embolicats en la retòrica dels “valors europeus”, als estats no els ha interessat establir un model federal o federalitzant que convertís la Unió en un actor global decisiu.  

¿És massa tard per pensar un projecte polític amb vocació de futur? Crec que la resposta és afirmativa si es continua amb la lògica dels vint-i-set estats. Caldria retornar a la d’un nombre reduït d’estats, encara que això suposés algunes desercions. I actuar des de dues o més velocitats per una integració política impulsada per aquells que sempre han sigut centrals a l’Europa continental, França i Alemanya. És a dir, retornar a Carlemany, però ara procurant fer-ho bé en termes estratègics, d’integració, d'estabilitat i de projecció. Contenir els partits d’extrema dreta en els estats d’aquest nucli promotor resulta un element clau, però això només és instrumental. El repte és com procedir a una integració política dels estats que clarament la vulguin. L’alternativa és viure instal·lats en la decadència d’una UE progressivament empetitida.

La política de defensa podria ser el primer maó del nou edifici. Es tractaria d’establir una aliança en la qual també pogués participar el Regne Unit, encara que fos de manera asimètrica. Observada actualment des de la Xina, Rússia, l'Índia o els mateixos EUA, la UE és avui una entitat sovint prescindible a la pràctica (que propicia que fins i tot es facin acudits a costa seva). 

No, no és massa tard per rectificar. Però ha de ser a partir de bases realistes impulsades per estats i líders que creguin en el projecte europeu a partir d’un model inicial compartit. ¿Resulta això realista quan els estats europeus, inevitablement nacionalistes, no volen prescindir de les seves pròpies polítiques financeres i fiscals, o de les seves petites polítiques exteriors? La resposta més raonable és escèptica. I és aquí on se situa en primer pla la qüestió dels lideratges europeus, avui molt malmesos o simplement inexistents.

Si no es produeix un revulsiu intern de gran abast, el món de l’hegemonia EUA-Xina en què ja vivim apunta a un aprofundiment de la sobrevinguda decadència europea actual. Com passa en algunes parelles en crisi, les coses poden millorar si n'hi ha voluntat. Tanmateix, amb vint-i-set implicats això resulta metafísicament impossible. Massa dissonàncies internes en cadascun dels tres vèrtexs de la legitimitat política: valors, interessos i identitats. A la pràctica, la UE dels vint-i-set és morta. Ni tan sols és capaç d’implementar les sensates recomanacions del binomi Letta-Draghi. Però la síndrome europea no és inevitable. Cal actuar des d’un nucli més petit d’estats –en podem dir la via Carlemany– per tal de repensar Europa en gran. I reformar en profunditat les seves institucions i orientació de futur per fer d’ella un actor potent i respectat en el marc internacional.