Aquests dies estem vivint dues crisis importants a la Unió Europea (UE): la provocada pels immigrants a Ceuta i l’enrenou d’Ucraïna. Dues situacions no tan excepcionals, la solució de les quals es veu dificultada per la inexistència d’allò que podríem denominar mercat únic o espai únic. La UE ha constituït una història d’èxit només quan aquesta àrea única ha agafat la volada que tocava, no ho oblidem. Molts discuteixen el triomf de la UE. Però en aquest aspecte convindria gastar poques energies i fonamentar-se en les pures evidències. La UE és una història d’èxit simplement perquè hi ha més gent que hi vol entrar que no pas sortir-ne. Els Estats Units constitueixen una història d’èxit perquè la gent s’arrisca per entrar-hi. Un sistema constitueix un fracàs quan la gent vol abandonar-lo. Tanmateix, dit això, interessa recordar que els avanços a la UE han de portar la velocitat adequada. S’ha d’evolucionar amb saviesa per no malbaratar un èxit que pot fracassar si es vol anar massa de pressa en determinats aspectes, o massa a poc a poc en d’altres. Parlem dels que van excessivament lents.
Un dels que van massa lents -ja n’he parlat altres cops-és el del control fronterer i d’immigració. Malgrat Schengen, en aquesta àrea no s’ha aconseguit un autèntic espai únic. L’exemple és bàsic. Imaginin una escala de veïns que decideix desmuntar les portes que donen accés a cadascun dels habitatges. Doncs bé, si la UE fos una escala de veïns en aquesta situació, podríem dir que encara no hem nomenat el porter que, a l’entrada de l’edifici, ha de controlar-ne l’accés. No tenim una autoritat d’immigració única, ni el comandament de vigilància de fronteres està unificat. Per això el govern italià demana pel seu compte ajudes per gestionar les allaus immigratòries a Lampedusa. Com ho fa Espanya per millorar les fronteres d’Àfrica. I per això a Grècia vés a saber què està succeint.
L’altra mancança -i aquesta perjudica el consumidor-és la d’un mercat únic de les telecomunicacions. És a dir, aconseguir que una oficina d’Orange a París em tracti com a client propi encara que el contracte l’hagi signat a l’oficina d’Orange de, posem per cas, Falset. Sense diferència de servei ni de preus quan canviï d’estat dins la UE (és a dir, ni roamings ni altres històries). En aquest sentit s’hi està treballant. Encara que els errors són d’origen: al seu dia, els governs van dur a terme la privatització de les antigues empreses de telefonia d’una manera absolutament aberrant -diguem-ne, interessada.
I ara arribem a la crisi d’Ucraïna. Ens trobem amb les ja clàssiques divisions internes dins la UE en el moment de plantar cara a un tercer que, siguem clars, ens preferiria inexistents. Ara es posa en evidència la dependència energètica dels països del centre i de l’est d’Europa. És cert que al senyor Putin no li interessa tancar el subministrament a la UE -un mercat que representa el 60% del total de vendes del seu gas-. Però, d’entrada, ens té agafats. I està condicionant la lògica i enraonada solució d’un problema que, un cop més, han de venir a resoldre des de Washington.
La manca d’una política energètica europea és un fet extremadament perillós. En tant que no es trobin fonts realment potents d’energia alternativa, ser dependent de tercers és un element de risc important -i encara ho serà més-. L’energia és un valor a l’alça i els països entraran en conflictes seriosos per aquest fet -Ucraïna n’és el paradigma, ara-. I Europa no sap cap on va. Uns han decidit dir no a l’energia nuclear. Altres hi diuen sí. Aquí s’ha dit no al fracking amb una lleugeresa sorprenentment infantil. En general tot avança segons l’actitud populista que caracteritza els polítics dels darrers anys. El resultat final, però, és que no podem ser prou independents sense entrar en conflicte amb Rússia, ni tampoc amb l’Alger.
La política energètica europea recorda els mesquins conclaves de barons de partit presidents de comunitats autònomes espanyoles. Grotescos reietons trufats de privilegis. Cap estat vol cedir per crear un autèntic mercat únic europeu de l’energia -les energètiques nacionals constitueixen una magnífica jubilació per a determinats polítics-. ¿Que els preus seran diferents depenent de l’estat? Segur. Sempre hi haurà condicionaments locals, com n’hi ha als Estats Units. Però allà han perseguit una política global comuna per poder ser independents en un futur que entreveuen incert. Nosaltres mantenim debats guiats per la ideologia localista, en lloc de regular la globalitat i els interessos. No tenim un mercat únic de l’energia. I això, ara ho veiem, constitueix una tràgica feblesa.