Les vacances públiques i les vacances privades

Llegim al Lecturas que el rei Felip “ha interromput les seves vacances privades amb la dona i les filles per motius de pes”. Això de “vacances privades” sempre m’ha semblat extraordinari, perquè vol dir que en fan “de públiques”, que són teatret. Fer veure que “fas vacances”, navegant en barca, vestint-te de blanc autòcton, anant a sopar a un lloc, ni caríssim, ni baratíssim, sembla ja, de per si, una meravella. Però és que a sobre en fan unes altres, que són “privades”. I el motiu de pes pel qual en Felip ha interromput les vacances privades són els incendis. Es veu que el monarca “s’ha posat en contacte” amb alguns presidents autonòmics “per conèixer el grau d’afectació dels diferents focs que assolen terriblement” el seu regne. Sembla un gest de responsabilitat monàrquica, però no ho veig només així.

Molts dels ciutadans que només fan “vacances privades” actuen com el rei Felip. Són al càmping o a l’apartament o a l’autocaravana, amb la família, i de cop reben una trucada de la feina: hi ha una urgència i només ell la pot resoldre. Sentint-ho molt agafa el cotxe i marxa cap a la ciutat, quin greu, es perdrà el dinar familiar. S’acomiada de les filles i l’esposa, així com de la seva mare, que havia vingut de visita. Com que havia marxat molt d’hora, per no trobar cues, esmorza de forquilla pel camí. Arriba a casa, es posa els pantalons curts i soluciona l’afer que hauria pogut solucionar des del càmping. Pensa si es cuinarà un peix o si anirà a dinar bé. Després es prendrà un còctel i farà la migdiada. 

Trucarà a casa per dir que ara ha acabat de treballar i que potser es queda a dormir. L’esposa i les filles li diuen que sí, que ja agafarà el cotxe demà, que ara la carretera fa basarda. Estan jugant al bingo a l’avancé de la tenda i tampoc el troben a faltar.