Què vas fer el 15 de febrer del 2003?

Tothom més gran de 35 anys recorda el que va ser el “No a la guerra” del 2003 i el 2004. Per a molts nens d’aleshores, avui adults fets i drets, va constituir l’entrada en l’educació per la pau i un motiu més d’al·lèrgia a la dreta espanyola i de complicitat amb l’esquerra espanyola, elements tots dos tan propis del tronc central del pensament polític de molts catalans, fins que el Procés, primer, i ara els populismes d’extrema dreta han redibuixat el mapa de fronteres mentals.

Allò va ser molt gros, molt més que una manifestació multitudinària, que, per altra banda, i modèstia a part, a Catalunya era i és una especialitat que dominem. Allò va ser un autèntic moviment popular transversal i una forma d’estar al món. De manera que Sánchez ha anat a buscar el capital sentimental acumulat en la fibra de milions de persones quan ha resumit la seva oposició als atacs americano-israelians a l'Iran amb el “No a la guerra”. Però no som el 15 de febrer del 2003, ni a Catalunya ni al món. Per a la gentada que va manifestar-se a Barcelona aquell dissabte a la tarda, “No a la guerra” era també una manera de cridar “No a Aznar”. Fins a un 90% dels espanyols van estar en contra de la Guerra de l’Iraq, i aquella quasi unanimitat volia dir que fins i tot la majoria dels votants del PP hi van estar en contra.

Quan Sánchez diu ara “No a la guerra” també recorda al món que més de 30 milions de manifestants van sortir el mateix dia en diverses capitals a negar-se als plans de guerra a l’Iraq basats en mentides del president Bush. Tenien el suport del molts governs, sobretot a Europa, on Aznar i Blair es van quedar sols. Ara no és el cas. Però Sánchez té el que buscava: un cara a cara amb el president assetjador dels EUA.