09/10/2020

10/10: Quedar a deure

Quan un frare l’adverteix que un dia o altre serà jutjat per les seves malifetes, el Tenorio de Tirso de Molina, gallardo y calavera, respon: “Cuán largo me lo fiáis, siendo tan breve el cobrarse”. És a dir, m’amenaces amb una cosa que potser arribarà més endavant, però de moment no passa res i jo vaig gaudint dels beneficis dels meus actes. La frase retrata una mentalitat. Davant del procés independentista català, l’Estat va muntar una antologia de nyaps que no s’aguanten per enlloc, però que han servit per tenir gent a la presó, enderrocar presidents i reprimir idees. Li va agradar tant, que ara ho vol aplicar –nyaps inclosos– contra un govern espanyol que no és del tot del seu gust. Quan se l’adverteix que això acabarà passant factura, als tribunals europeus o fins i tot als espanyols, la resposta implícita és la del Tenorio: “Cuán largo me lo fiáis”. Perquè mentre això arriba, l’efecte buscat ja s’ha aconseguit. ¿Que un dia ens renyen pel que hem fet? I què! Ja estarà fet. Va passar amb Atutxa i amb Otegi. Ara ha començat en el cas català, i sense arribar a Europa, amb Tamara Carrasco. A veure què passa amb Trapero. El deute es va cobrant. Però el mal està fet i és irreversible. I, com intuïa el Tenorio de Tirso, no passa res.