16/05/2022

El videoclip de la guerra

2 min
El videoclip de 'Stefania', la cançó amb què Ucraïna ha guanyat l'Eurovisió d'enguany.

Seguint les estratègies comunicatives de Zelenski, Ucraïna ha sabut aprofitar un festival tan frívol com el d’Eurovisió per donar repercussió a la invasió que està patint. De fet, el certamen va néixer fa seixanta-sis anys com una reacció a la devastació de la Segona Guerra Mundial. El concurs musical pretenia servir com a mecanisme per recuperar un esperit d’agermanament a Europa. És lògic que ara, amb una guerra sacsejant el continent, torni aquella voluntat i la victòria del festival sigui per a Ucraïna. Un gest simbòlic que televisivament es va gestar amb molta prudència des de l’organització en les quatre hores i mitja prèvies de programa. Els presentadors no es van recrear en cap narrativa lacrimògena o dramàtica que premiés abans d’hora l’actuació de Kalush Orchestra. Quan Mika, en una de les transicions, conversava amb els participants que s’esperaven a la zona de sofàs va allargar-los el micròfon des de la distància, per concedir-los un moment de salutació a les càmeres sense haver-los de donar la paraula, com sí que va fer amb altres països.

Vint-i-quatre hores després d’erigir-se campions d’Eurovisió, Kalush Orchestra va llançar a les xarxes el videoclip de la cançó guanyadora, Stefania, convertida en l’himne de la guerra. No ho van fer abans, van explicar, per no sotmetre l’audiència a una mena de xantatge emocional que els fes vencedors per pena, arrossegats per una sobredosi ensucrada de devastació. La producció té poc més de tres minuts de durada i s’ha rodat a Butxa, Irpín, Borodianka i Hostómel, ciutats convertides en runa i cendra per l’exèrcit rus. En un escenari real de destrucció han construït un relat sobre la maternitat i la guerra. Dones soldat que lliuren fills extraviats a les seves mares, i mares que deixen les filles amb els avis per anar a lluitar i rescatar les criatures d’altri. Foc, infants, pèrdua, assolament, peluixos i dones com a elements per tocar la fibra en temps de desesperació.

L’impacte és que els escenaris són reals i retocats amb petits elements que accentuïn el drama: flames enmig del camí que trepitgen les mares i els integrants de Kalush Orchestra amb la mirada perduda en els balcons d’enormes edificis rebentats per les bombes.

Ucraïna ha fet allò tan grotesc de buscar la bellesa i la poètica en l’horror, en romantitzar la destrucció i la desgràcia per vendre un relat èpic de resistència i superació. Embolcallar d’estètica la tragèdia pot resultar fins i tot ofensiu per a les víctimes. Sortir tocant la flauta a la façana d’un edifici esberlat, rapejar en unes oficines cremades o acabar la història amb una nena aguantant un còctel Molotov encès s’ajusta tant a l’estètica dels videoclips que recreen fantasies que Stefania perd el valor documental i veraç per excedir-se amb la plàstica de la guerra. No és estrany, però, en un conflicte on realitat i ficció tenen una frontera tan difusa.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió