Visca Catalunya... però Polònia més!

Hi havia grans expectatives per veure el Desmuntant Polònia, l’especial per celebrar els deu anys de l’extraordinari programa de sàtira política. Però els quinze primers minuts de programa a qui van desmuntar va ser als espectadors. La idea del fals documental d’humor amb la comedieta del Mainat intentant apropiar-se de la idea, el pilot amb el Llàcer, els discos del Jósmar, l’Albert Guinovart fent una possible sintonia del Polònia, el músic de carrer i la cabra, l’opció descartada del Carod fent de Nuñito, els suposats assetjaments sexuals del Toni Soler, la tonteria del Petri i l’Ivan Labanda fent de cogombre va ser, tot plegat, desconcertant. Tot el que no ha sigut mai el Polònia en deu anys ens ho vam trobar condensat en un quart d’hora: infantiloide, esmussat, blanc, fàcil, innocu, absurd. Un humor gens agut que s’allunyava molt del to i la contundència que ha proporcionat al Polònia un èxit sense precedents.

L’audiència el que desitjava veure era la barreja de la ficció satírica amb els polítics reals. Per sort, amb l’aparició d’Ada Colau i la seva magnífica interpretació el panorama va començar a remuntar. I a partir d’aquí es va produir un crescendo de personatges i esquetxos que feien riure. Sergi Mas trobant-se amb Montilla al crit de “Tete! Tete!”, amb l’expresident socialista explicant el drama del seu germà bessó va ser sensacional. Esplèndida la Rahola amb el ganivet amenaçant Cesc Casanovas a través de la càmera del pàrquing. Iglesias, Iceta, Tardà, Albiol, Mas... totes les forces polítiques van quedar representades i de manera equilibrada. Significativa, per cert, l’absència de Duran i Lleida. En l’esquetx d’Inés Arrimadas vam trobar a faltar alguna referència humorística a l’acusació de masclisme que ella va fer del Polònia. Eludir-ho va ser passar per alt una de les queixes més sonades que un polític ha llançat contra el programa. Hauria estat bé com a reconciliació, en comptes que la líder de Ciutadans s’ho mengés amb patates i sortís com si res no hagués passat. La trobada de Puigdemonts al final va ser la cirereta.

El més rellevant del Desmuntant Polònia s’evidenciava entre línies: la seva capacitat de convocatòria. Difícil trobar un altre àmbit en què participin tots els polítics junts d’una manera tan generosa. La pressió que el programa ha sabut crear en la classe política per saber que no hi podien faltar demostra la influència i l’arrelament social. Més enllà d’un programa de televisió d’èxit, el Polònia s’ha convertit en tota una estructura d’estat imprescindible per a la salut mental dels espectadors i la salut democràtica del país. El fals documental ens ha demostrat fins on arriba l’habilitat dels polítics per fer comèdia. I el Polònia, que té la força que tenen molt pocs: normalment utilitza imitadors però quan els convé pot tenir els polítics reals a la seva mercè i moure’ls els fils com titelles.