Qui vol dormir a Tuset?

1. La vida passa i ho anem normalitzant tot, amb una resignació entrenada. Les llistes d’espera, la dificultat per tenir un habitatge digne, la inflació que amenaça amb disparar-se o la resistència del català són els neguits d’un dia a dia que entomem de manera estoica i, potser, amb un excés de comprensió. Per a d’altres –més enllà de les caravanes a l’AP-7 per l’operació sortida o per l’operació tornada–, la gran preocupació sembla ser l’enèsima lesió muscular de Raphinha. A les ràdios se’n parla tant o més que de Trump i de l’Iran. Per fugir de les nostres misèries assumides, les guerres, la destrucció i la mort, a Ucraïna o a l’Àsia oriental, la gent té necessitat de riure. Ho noto al Teatre Condal. Hi representen Una idea genial, la comèdia més premiada a França. L’adaptació al català de Susanna Garachana és encertada, rigorosa i afinadíssima. El protagonista, Lluís Villanueva, ja pot anar fent espai per recollir tots els premis d’interpretació per un muntatge que l’obliga a un fregolisme extenuant. Una hora i mitja de riallades. La gent en surt millor de com hi havia entrat.

2. Dissabte a la tarda feia bo i, per aquella addicció de les 10.000 passes al dia, vaig decidir caminar des de la zona alta fins al teatre. Vaig triar una ruta amb poc trànsit, per anar trencant cap al Paral·lel. A les ombres de Tuset hi començava a haver jovent, en converses de got de plàstic a la mà. Tots ells amb el mateix tallat de cabells, totes elles amb vestits similars i, ja a aquelles hores, mortes de fred. L’ambient d’Enric Granados era diferent. De dalt a baix, un restaurant a tocar de l’altre, amb totes les terrasses plenes. Tant se val un japonès que un italià, un de carns a l’engròs, una vermuteria de tota la vida, una gelateria amb una cua infinita... Gairebé no se sentia català. I castellà tampoc. La varietat d’idiomes i de famílies era un catàleg de Benetton. No m’estranya que els expats i el turistam s’enamorin de Barcelona i d’un carrer com aquest. O del nou Consell de Cent, verd i pacificat. En vaig fer cinc cantonades. Els comerços són més variats que a Enric Granados i, a mesura que t’allunyes de Catalunya en direcció Espanya (parlo de places, no d’estats), les botigues són més populars i mal il·luminades. Al llarg tram de ronda Sant Antoni, tan ben pavimentat fins al Mercat, canvia el perfil social. Si pares l’orella, predomina l'àrab. La gent és al carrer per no ser a casa. Aprofiten els bancs públics per controlar –més o menys– els nens que juguen a pilota o t’atropellen en patinet.

3. Els quatre carrers descrits tenen, en algun fanal, un mateix rètol penjat per part de l’Ajuntament: “Respecteu el descans del veïnat”. A Tuset, Enric Granados, Consell de Cent i Sant Antoni, la gent és diversa, la mena d’oci també, però el denominador comú és que els veïns estan tips i cuits del soroll nocturn. Les festes de les discoteques i bars musicals del carrer Tuset no es fan, tan sols, a l’interior dels locals. La gatzara, massiva, ha conquerit les voreres i la calçada central, on fins i tot és difícil que un cotxe hi pugui passar sense risc. Com més avança la nit, pitjor. Amb les queixes dels veïns, s’hi pixen. Literalment i metafòricament. Les protestes organitzades, a Tuset i a Enric Granados, fins ara han servit de ben poc. Els carrers han mort d’èxit i els veïns, amb taps a les orelles, es posen el matalàs a les habitacions interiors per intentar clapar abans que surti el sol. Al matí, els porters de les finques han de netejar els vòmits a cop de mànega. Ahir l’ARA feia un especial sobre la felicitat. Els paràmetres de la World Happiness Report per mesurar-la tenien en compte el PIB per càpita, l’esperança de vida, la llibertat, el suport social, la percepció de la corrupció i, fins i tot, la utopia. En cap moment no vinculava el dret a dormir i la felicitat. Que vagin a Tuset a fer l’enquesta. L’insomni provocat no es normalitza.