Quina cosa, escriure aquest article. Primer, perquè em poso de ple en l’enfangat de la política institucional. Segon, perquè parlo dels joves així com una massa homogènia, que és el que no m’agrada que facin els altres, i si en parlo és perquè jo soc, suposadament, un d’ells. Tot comença malament. Però passa que les darreres setmanes vaig preguntant aquí i allà, al meu entorn, als meus amics, als meus alumnes de la universitat, què faran aquest diumenge, i trobo que hi ha una impressió compartida que té sentit d’explicar.
Vaig començar el treball de camp amb la intuïció —la font: tuits, comentaris, converses de metro— que la majoria de joves no anirien a votar aquest diumenge. Devia sumar saber, també, que a les darreres eleccions generals quatre de cada deu joves van decidir no anar-hi. Aleshores vaig activar la recerca i em va sorprendre topar-me amb una resposta compartida: em deien que sí que tenien intenció de votar, però sense saber a qui. Que ho decidiren a última hora. Tanmateix, sí que estaven convençuts de qui no votarien, de forma que la seva decisió seria més un escut contra el que no volen que no pas una defensa del que desitgen.
I trobo que aquí hi ha el que diferencia els joves d’avui dels que començàvem a votar fa vuit anys, decidits per projectes polítics que encarnaven el que nosaltres consideràvem vida. Així i tot, em vaig sorprendre a mi mateix en sentir-me plenament identificat amb allò que aquests nois i noies, lleugerament més joves que jo, em responien. També compartíem, de manera més callada, aquell neguit que ve de l’imperatiu moral que ens exigeix d’anar a votar i de la campanya generalitzada contra l’abstencionisme, que només sap veure en la decisió de no votar desídia política, desinterès i mandra, com si no pogués ser, en alguns casos, una acció política rotundíssima, activa, decidida i militant, també transformadora. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
La qüestió és que hi ha desenes d’articles que exposen que els joves d’avui són més de dretes i moltíssims d’altres que enumeren les estratègies amb què els partits proven d’apropar-se al jovent. Heu vist els tiktoks de Collboni? La samarreta d’Albiach on diu “Catalunya potaxie”? Vau escoltar el pòdcast de Pedro Sánchez a La Pija y la Quinqui? Passa, però, que la desconnexió dels partits és tan salvatge que no són capaços de veure que no es tracta d’això. De fet, l’error rau a pensar que el que cal fer és acostar els missatges de la política institucional als joves, quan el problema és que la política institucional no toca la vida dels joves. Vull dir: no hauria de ser una qüestió d’apropar el discurs, sinó que hauria de ser una qüestió de transformar la realitat material. I aquesta distància entre discurs i vida, cada vegada més profunda i insalvable, té diverses causes.
Una d’elles és aquella veritat que conté el vers de Viola Garvin “la festa s’ha acabat, i les llums s’apaguen”. Amb això em refereixo a la sensació general, entre el jovent, que no hi ha causes on aferrar-se, relats que puguem convertir en lluita i que forgin, alhora, subtilment, sentit de comunitat: el feminisme s’ha institucionalitzat i la institucionalització ha neutralitzat la transformació de base (fer vaga el 8-M s’ha convertit en una mena de ritual innocu); cap partit fa de la lluita ecosocial la columna vertebral del seu programa (però el món es crema i es desfà); la defensa de la llengua i de la cultura es plantegen en clau defensiva i no propositiva (entre el ploriqueig i la culpa)... i a això se suma, esclar, la promesa trencada de la dècada del 2010-2020, que va ser per a molts joves, i jo era un d’ells, molt més que el desig de fer un país nou, com se sol dir: Urquinaona era el símbol d’una ràbia tendra que ho volia canviar tot, que desitjava un futur diferent i en comú. Un futur de causes compartides, de relats que es podien convertir encara en lluites. Però no hi ha cosa més trista que un desig frustrat, ja ho sabem.
Encara podríem afegir com una altra causa el context de neutralitat política i correcció moral amb què els joves ens envoltem. Quins referents s’han posicionat sobre el genocidi palestí? Quins cantants polititzen l’ús de la seva llengua als escenaris? Quants influencers denuncien obertament les polítiques frontereres d’una Europa cada vegada més racista? Sembla que, a poc a poc, s’hagi bastit una realitat paral·lela que amanseix el dolor d’un present incert i d’un futur desesperançador, amb el suport de les xarxes socials, que ens fan de cau on ocultar-nos: i allí ens relliguem, dòcils, amb una mescla de cinisme i de dissociació, com en un somni dolç.
I esclar, aleshores hi ha les dretes i les extremes dretes que, enmig d’aquest son pacífic i anestesiador, saben crear un discurs de força i de vida que desperta els joves de la paràlisi. Sí, sí: de vida. Vida autoreferencial, individualista, violenta, excloent, però vida, al capdavall. El símbol és el guru Llados i el seu discurs radical: la cultura de l’esforç, el desig de riquesa, el mantra del si-vols-pots, tot ben amarat de masclisme, classisme, homofòbia i xenofòbia. Ben bé que aquesta sí que és una causa compartida, un relat convertit en lluita: una manera clara de fer que la política –un tipus de política particular– toqui la vida. I que la toqui de ple.
Molts joves no anirem a votar, aquest diumenge, molts d’altres hi anirem sense saber què fer. Hi haurà qui ens assenyali i repeteixi la cantarella que diu que estem desconnectats, còmodes en la neutralitat i el desinterès. De fons, però, hi ha una realitat complexa que batega en el nostre dubte, també en la nostra tristesa. Crec que té a veure, encara que sigui només tangencialment, amb tot això que he exposat. Un vers de la poeta Mayte Gómez Molina ho captura, fulgurant: “Me doy cuenta de que todo está pensado / para que olvides que los demás también respiran”. I la pregunta, aleshores, és: què ens farà descobrir que, al costat del nostre respir, n’hi ha d’altres que desitgen el mateix que nosaltres?
