Vox sí, Bildu no

L'esquerra tendeix a caure en les seves pròpies trampes retòriques. La més recent consisteix a afirmar que el temor a l'arribada de l'extrema dreta al poder ja no és un argument per mobilitzar l'electorat progressista. Són aquells gestos solemnes just abans del gran impacte. “Som l'esquerra, nosaltres: no se'ns convenç amb arguments tan prims”. Aquest raonament rima bé amb allò de “Ja tornen a agitar l'espantall de l'extrema dreta” que la dreta diguem-ne tradicional va dir i repetir tantíssimes vegades, fins que l'extrema dreta va ser present a tot arreu i intentar fer veure que era un mer “espantall” ja no servia. També van existir els que celebraven que a Espanya no hi havia extrema dreta perquè el país “en va quedar vacunat amb el franquisme”. En versió catalana, algunes ments despertes negaven rotundament que existís el que ara coneixem com a Aliança Catalana, i insultaven qui digués una altra cosa. Ara diuen que tampoc és tan dolent arribar a entendre-s'hi, si, al cap i a la fi, és una opció votada pels ciutadans.

Tot plegat contribueix a la normalització de l'extrema dreta com a actor polític, que és una part del procés de les grans involucions democràtiques tal com les coneixem per la història. Si parlem del PP i de Vox, la involució ja és ben palpable en els llocs on aquests partits governen plegats, amb aliances establertes formalment o de facto. En polítiques socials, mediambientals, culturals i de gènere, els retrocessos són evidents. També en aspectes que concerneixen la qualitat democràtica, com l'ús patrimonialista de les institucions i els mitjans públics. Per descomptat, al País Valencià i les Balears els atacs contra el català i contra el seu ús a l'educació i la sanitat públiques són una constant des del primer dia. Ja sé que alguns també llegiu això amb una cella aixecada, pensant “Ves quina idea, comparar-nos a nosaltres amb els valencians i amb els illencs”. La supèrbia dels pusil·lànimes sempre és una passa cap al fracàs. I, a més, enfarfega.

Quedem, dèiem, que al votant d'esquerres, tan primmirat, no se'l sedueix dient-li que ve l'extrema dreta. El fet, però, és que ve. La dreta sí que segueix perfectament mobilitzada, com més o menys sempre, sense cap necessitat de grans arguments, més enllà de tornar a tenir el poder, perquè, fora del poder, fa fred. Feijóo ja assumeix explícitament que el PP haurà de governar amb Vox, i aclareix que el seu cordó sanitari és contra Bildu, “com ha sigut sempre en democràcia”. Efectivament, la democràcia, tal com es coneix a Espanya, premia feixistes i criminalitza partits democràtics, sobretot aquells que —com Bildu— han hagut de fer apostes i esforços més grans per construir aquesta democràcia. Fins fa poc, posaven Vox a l'altre plat de la balança amb Bildu (o amb els catalans, o amb Podem): ara ja diuen que Bildu és molt pitjor. Si ens deixem fer això mentre discutim exquisidament sobre quins són els arguments correctes per llevar-nos la son, no caldrà gaire prospectiva per entendre com Vox serà la triomfadora de les eleccions dels pròxims mesos.