Per què vull la independència?
1. Un resum possible de la situació. Espanya li ha dit a Catalunya que la independència no la tindrà mai. La repressió judicial, policial, política i mediàtica ens ho va deixar molt clar i encara en paguem les conseqüències. I un referèndum d’autodeterminació? Mai. L’Estat obtús també ens ho ha dit sense embuts. I el concert econòmic, almenys? Mai. Haver-ho demanat al seu moment, com van fer els bascos i els navarresos. I un finançament singular, doncs? Mai. Ja hem vist com han respost en cascada l’extrema dreta, la dreta mentidera de Feijóo i els barons més reconsagrats del PSOE. Si cal, doncs, i per no ofendre tanta gent, li direm finançament singular encara que no ho sigui. Això sí, oi? Tampoc. Ja hem vist, aquest diumenge, la resposta dels presidents de les comunitats autònomes on mana el PP. S’estimen més renunciar a molts milers de milions d’euros per als serveis de la seva gent abans que Catalunya pugui viure una mica millor. Així d’absurd i així de bèstia. I, ja posats a renunciar a plantejaments... què tal una mica de principi d’ordinalitat? Ni en pintura. La teoria ho aguanta tot, però a la pràctica Espanya no vol permetre una solidaritat en què la tercera comunitat que més paga sigui la tercera que més rep. Per què? Perquè no sigui dit que Catalunya pugui sortir mai beneficiada en res. Davant del “tothom hi guanya” que explica la ministra Montero per defensar el nou model de finançament, el president socialista de Castella-la Manxa clama perquè “s’abandoni completament l’intent de cessió xantatgista i de privilegis als independentistes”. Quins privilegis?
2. Un altre exemple. Parlem d’infraestructures? Gestionar l’aeroport del Prat és important per a l’autogovern. Doncs bé, dijous passat, en un esmorzar amb públic a Madrid –poca teca i molta xerrameca–, el president d’Aena va dir que la gestió de l’aeroport tampoc serà mai possible. “La cessió de la gestió seria nul·la de ple dret”. El català Maurici Lucena ho explica així i es queda tan ample. Tema tancat i que no se’n parli més. El mateix dia es va donar a conèixer l’empresa pública que, a mitjà termini, ha de solucionar el caos dels trens de proximitat. Li han posat l’original nom de Rodalies de Catalunya i, quan mires l’accionariat, resulta que la participació de Renfe continua sent del 50,1%, és a dir, majoritària, no fos cas... Ni avions, ni trens, ni res de res. I continuem dient amén a aquest sucursalisme endreçat, en el qual el president Illa i molts conciutadans es troben tan còmodes.
3. Parlem de llengua? Fa quaranta anys que Espanya forma part de la UE, però el català encara no és oficial a Europa. Quan el PSOE, per necessitat, ha mogut la diplomàcia internacional per intentar que deu milions de catalanoparlants no se sentin menystinguts, el PP ha activat tots els ressorts de sotamà per impedir-ho. Són els mateixos que s’ofenen perquè al Congrés es pugui parlar català, gallec o basc. La urticària no la tenen al pinganillo sinó a una llengua i una cultura que suposen, equivocadament, que és un risc o una agressió per a l’espanyola. Són els mateixos que, encara avui, i tant com sempre, neguen una evidència científica com és la unitat de la nostra llengua.
4. Per què passa, tot això? Per cinisme, per ignorància o per mala fe. Aquesta catalanofòbia tan estesa, que tant se val si és endògena o és atàvica, no és exclusiva d’un grapat de polítics i de les clavegueres d’un Estat amb tants tics franquistes. Em sorprèn, això sí, la nostra síndrome d’Estocolm cap a qui ens maltracta d’una manera constant, permanent i sistemàtica. Si només ens hi volen sotmesos, sempre i en tots els àmbits, fotem al camp. Sense pressa. Civilitzadament, pacíficament, buscant engrescar grans majories, canviant els líders dels pòsters i, això sí, sense ni un paper a terra.
