De Xauxa a Groenlàndia
1. "Todas las secuencias han llegado a su conclusión / El tiempo no puede esperar..." El ja llunyà 1980, el grup Zombis va publicar la que es considera la cançó fundacional de la Movida Madrileña: Groenlandia. Jo era un marrec de 16 anys que cursava segon de BUP. Fascinat pels cantautors catalans i francesos, la lletra em semblava una collonada insubstancial, però era impossible esquivar-la: l'emetien a totes les ràdios. Al cap de 46 anys, tanmateix, les dues primeres estrofes de la peça resulten enigmàticament suggeridores. El temps ho amoroseix tot.
2. El topònim Groenlàndia vol dir, literalment, “terra verda”. La seva aparició documentada més antiga es troba en sagues islandeses com les d’Eric el Roig. A Borges el fascinaven, aquestes històries. El nom fou introduït arran de l’arribada de colons procedents d’Islàndia cap al 985. En aquest cas, han calgut 1.041 anys per tancar un altre cercle de significats suggeridors. El nom del territori reflecteix la percepció que tenia aquella gent sobre la costa sud de l’illa: durant els mesos d’estiu hi havia pastures verdes relativament extenses, aptes per a la ramaderia i per a una agricultura limitada però, si més no, possible. Les excavacions a la granja atribuïda a Eric el Roig han mostrat camps de conreu, restes de fenc i estructures agrícoles. Com pot ser, això? La colonització nòrdica coincideix amb un període conegut com a Òptim Climàtic Medieval, que se sol situar convencionalment entre el 950 i el 1250. Les temperatures a l'Atlàntic Nord eren força més altes. Aquell escalfament natural no convertia Groenlàndia en un territori temperat, però sí que feia possible la presència de prats estivals i, per tant, de ramaderia. A partir del segle XIV, el clima es va començar a refredar de manera sostinguda. Les pastures es van reduir, les estacions càlides es van escurçar i les condicions de subsistència es van fer gairebé impossibles, cosa que va portar al declivi i eventual desaparició de les colònies nòrdiques al segle XV. En l’actualitat, el nom de Groenlàndia adquireix una gran rellevància simbòlica arran de l’escalfament global. L’augment de temperatures i el retrocés accelerat de la capa de gel han fet que aquella “terra verda” torni a ser, en alguns indrets, més verda que en els últims segles. En general, ja ho veuen, el món no avança ni retrocedeix: només gira, en tots els sentits, com uns cavallets imprevisibles.
3. Siguin de l'índole que siguin, els canvis generen expectatives. Algunes són raonables i altres resulten més fantasioses. Entre les expectatives i els miratges de vegades només hi ha una línia molt primeta. La idea que Groenlàndia és un immens tresor de recursos naturals ha circulat darrerament als mitjans de comunicació, així com en certs discursos polítics. El Dorado àrtic, capaç de transformar l’economia global, escurçar les distàncies i no sé quantes coses més: Xauxa. Aquest relat s’ha alimentat arran de la transició energètica i de la dependència mundial de la Xina en el subministrament de terres rares. És cert que Groenlàndia conté dipòsits significatius de minerals crítics com terres rares, liti i metalls estratègics, així com potencials reserves d’hidrocarburs, però la presència d’un recurs no implica per força la seva explotació viable. La majoria de dipòsits presenten concentracions baixes o bé estan barrejats amb urani, fet que encareix i dificulta l’extracció. A més, quasi tot el territori continua cobert per gel, i les zones potencialment explotables es troben en entorns remots, sense infraestructures bàsiques i sotmeses a condicions climàtiques extremes. Fent-se ressò dels cants de sirena amb sobrepès de personatges com Trump, els mitjans han amplificat aquestes expectatives fent confluir la fascinació popular per un territori exòtic, remot i quasi despoblat amb narratives geopolítiques estereotipades. La realitat econòmica actual, però, és molt més modesta: la majoria de projectes miners només es troben en fase d’exploració, i alguns ja s'han descartat.
4. Se'n recorden de la invasió d'Afganistan del 2001? Sense aportar proves de cap mena, llavors es repetia que el que buscaven els americans no eren terroristes, sinó grans jaciments petroliers. Tots eren inventats. És cert que on hi ha petroli poden sorgir conflictes internacionals relacionats amb el seu control, però no és cert que on hi ha conflictes hi ha d’haver, per força, petroli. Ens agrada creure que la política sempre té una base racional i uns objectius clars que han estat apamats per persones responsables. És una idea absurda però tranquil·litzadora.