La Xina no és tan forta com sembla

Cada dilluns al matí els commovedors acords de l’himne nacional xinès arriben al meu apartament de Pequín des de l’escola que hi ha a l’altra banda del carrer. Joves estudiants uniformats formen en fileres ordenades en un pati d’herba acabada de posar mentre la bandera de la Xina s’eleva en una asta. Els carrers propers estan envoltats de testos amb flors, arbres de ginkgo i cartells de propaganda que exhorten els ciutadans a estimar la seva nació.

Durant bona part de la meva vida havia trobat aquesta directiva supèrflua. L’economia xinesa estava en auge i ens sentíem orgullosos del nostre país. Avui, però, a molts de nosaltres ens sembla més difícil convocar aquest orgull. Rere l’ordre de la vida quotidiana subjau una silenciosa desesperació. A les xarxes socials i a les converses privades hi ha una tornada que es repeteix: la preocupació per l’atur, les retallades salarials i les dificultats per arribar a final de mes.

Els xinesos viuen avui una estranya paradoxa. Internacionalment, la Xina sembla forta. És l’únic rival dels Estats Units en termes de poder per modelar el món. La reunió recent entre el president Donald Trump i el president xinès, Xi Jinping, durant la qual van anunciar una treva en la guerra comercial, ha alimentat aquesta narrativa, que Pequín es deleix de promoure: una nació resistent i unida davant dels desafiaments externs.

Aquesta musculosa façana s’esquerda dins de la Xina, on la desesperació per la disminució de les perspectives econòmiques i personals és generalitzada. Aquest contrast entre un estat segur de si mateix i la seva cansada població queda plasmat en una frase que els xinesos fan servir per descriure el seu país, que es tradueix aproximadament com “Externament fort, internament fràgil”.

Ara molts senten que les mateixes polítiques estatals que han fet que la Xina sembli forta a l’exterior els estan perjudicant. Veuen un govern més preocupat per construir una influència global i dominar els mercats d’exportació que per abordar els problemes de les seves llars. La repressió estatal iniciada anys enrere contra el sector privat és àmpliament assenyalada com a responsable del deteriorament dels mitjans de subsistència de la classe mitjana, fins i tot quan es canalitzen recursos financers cap a indústries que el govern considera més importants des del punt de vista estratègic, com els vehicles elèctrics, l’energia solar i la construcció naval. Mentrestant, el control mundial que la Xina s’ha assegurat sobre el subministrament i processament de les terres rares ha provocat la contaminació de l’aire i el sòl del país.

Actualment hi ha un sentiment d’amarga ira entre la població, que se sent víctima sense veu de l’obsessió de l’estat pel poder mundial i per vèncer els Estats Units. És probable que aquest sentiment vagi a més. El pla quinquennal més recent –l’avantprojecte de prioritats econòmiques del govern–, publicat el mes passat, deixa clar que la Xina preveu donar doble prioritat al poder nacional per sobre del bé comú.

A l’abril, mentre la guerra aranzelària amb els Estats Units s’intensificava, un editorial del Diari del Poble sostenia que Pequín pot resistir l’assetjament estatunidenc gràcies als seus avantatges sistèmics, com ara la capacitat de centralitzar recursos i dedicar-los a la consecució d’objectius nacionals. La reacció a internet no es va fer esperar. Mentre el govern presumeix –deia una publicació viral a les xarxes socials–, les lluites quotidianes com trobar feina, posar un plat a taula i educar els fills estan “plenes de dificultats”. Guanyar la guerra comercial als Estats Units significa “preparar-se per sacrificar una part del poble”, escrivia l’autor. Els censors no van tardar a bloquejar la publicació i altres de similars.

Fa anys els xinesos haurien aplaudit un editorial com aquest del Diari del Poble pel nacionalisme irreflexiu que el govern els ha inculcat durant dècades. Avui aquest patriotisme es veu gairebé ofegat pels que es queixen dels problemes a què s'enfronten. L’atur juvenil és tan alt que l’any passat el govern va canviar la seva metodologia de càlcul, de manera que la xifra que va sorgir era més baixa. I fins i tot així la nova xifra és alarmantment alta. S'estima que uns 200 milions de persones viuen de feines precàries i temporals. I els consumidors, molts dels quals han vist reduït el seu patrimoni net a conseqüència de la caiguda del mercat immobiliari, estan retallant despeses, fet que atrapa l’economia en una espiral deflacionista.

La sensació d’inseguretat econòmica està portant els xinesos a renunciar al matrimoni i a fundar una família, fet que agreuja encara més el declivi demogràfic nacional. La frustració popular també aguditza la divisió entre la població amb recursos i la població sense, i endureix el ressentiment públic contra aquells que –segons es percep– transformen les seves connexions econòmiques i polítiques en oportunitats mentre la majoria de la gent té perspectives cada vegada pitjors. Es creu que els problemes de salut mental van en augment, com demostra l’onada d’apunyalaments indiscriminats i d’altres atacs violents en els últims dos anys.

Sembla clar que Pequín ja no pot comptar amb un patriotisme visceral per sostenir la seva postura cada vegada més assertiva a l’estranger. Al setembre, quan el Partit Comunista xinès va organitzar una fastuosa desfilada militar per commemorar el 80è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, molta gent va preguntar en veu alta per què no s’invertien aquells diners a resoldre les dificultats de la gent comuna.

Recentment el govern ha començat a prendre mesures enèrgiques contra el contingut de les xarxes socials que considera “excessivament pessimistes”, senyal clar que li preocupa que aquest malestar públic debiliti la seva agenda. Però reprimir les crítiques en comptes d’abordar les seves causes només servirà per aprofundir la desconnexió amb el poble i posar a prova l’equilibri que l’estat ha intentat establir entre les seves prioritats de política exterior i el suport intern que tant anhela. La Xina ha prosperat durant molt de temps sota un contracte social tàcit: el Partit Comunista concedia al poble més llibertat per millorar les seves condicions de vida a canvi d’obediència política. Per a molts xinesos el seu govern ja no compleix la seva part del tracte.

Quan Xi va assumir el poder, el 2012, va donar esperances al poble xinès amb el seu mantra, tantes vegades repetit: “El somni xinès”. Era una promesa de prosperitat compartida a través de la fortalesa nacional. En els últims anys aquesta frase ha ocupat un espai menys destacat en els missatges governamentals. L’estat podria dir que el motiu és que bona part de la seva visió ja s’ha fet realitat. Però el més probable és que el Partit Comunista entengui que aquesta retòrica ara sona buida entre una població que veu com els seus somnis es van esvaint.

Copyright The New York Times