Xostakóvitx, baròmetre artístic de la música soviètica (1975)

De l’obituari sobre Xostakóvitx que el periodista i compositor Xavier Montsalvatge (Girona, 1912 - Barcelona, 2002) va publicar a La Vanguardia (13-VIII-1975). Traducció pròpia. Aquest dissabte fa cinquanta anys de la mort del músic Dmitri Xostakóvitx (Sant Petersburg, 1906 - Moscou, 1975). El crític Montsalvatge va ser dels pocs periodistes que a la premsa d’aquí va glossar l’obra del significatiu compositor rus amb motiu del seu traspàs. 

Ha mort Xostakóvitx, el més important i representatiu dels compositors russos actuals. La seva desaparició és possible que ajudi a determinar un canvi en l’orientació de la música soviètica impulsada per la generació posterior a la d’aquell artista de 68 anys, format amb tots els condicionaments dictats per un estat que controla –o si més no, controlava– fins i tot el sentit i el rumb estètic d’un art de l’expansió del qual es fa responsable. Encara representen la música russa nascuda en bona part en el període estalinista uns altres dos compositors majorment destacats, ambdós nascuts el 1904, o sigui, dos anys més grans que Xostakóvitx: Aram Khachaturian i Dmitri Kabalevski. Amb ells, i no pas tant amb l’artista ara traspassat, la música russa servia postulats dictats (ignorem si perdura encara aquest rígid criteri) des de conservatoris i associacions de compositors de l'URSS, com l'Associació Russa de Músics Proletaris. [...] A parer nostre, allò que primordialment valora les obres de Xostakóvitx, tot i el seu fluctuant conservadorisme, és que, malgrat això, en elles sempre es manifesta una personalitat autèntica i fecunda. [...] Independentment de qualsevol consigna o fins i tot de qualsevol influència política, surten les primeres partitures de Xostakóvitx, precisament quan la dictadura artística era més absolutista a Rússia. Les seves Tres danses fantàstiques per a piano mostren un humor net i picant que es projectarà en moltes més obres. En la seva primera Simfonia, el lirisme és obert, incontaminat tot i que en l’orquestració gravita la influència de Rimski i la de Prokófiev en les seves tensions rítmiques. [...] La seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk (representada fa anys al Liceu, fet que ens permet aproximar-nos a la possiblement obra mestra de Xostakóvitx per al teatre) va ser atacada i durant temps proscrita. Amb la 5ª Simfonia va voler expressar “la resposta d’un artista soviètic a les crítiques justificades”. Les partitures que la segueixen revelen sovint un academicisme hàbilment revestit amb moderades dissonàncies, amb el contrast entre les intensitats líriques i el dinamisme que proporciona una orquestració verament hàbil i considerablement original. [...] En definitiva, en el moment de la desaparició de Xostakóvitx resulta aventurat un judici definitiu sobre la seva obra, que, per altra banda, coneixem només en part. Disposats a qualsevol revisió de conceptes, a Xostakóvitx el tenim provisionalment classificat com un músic desigual i turmentat que va passar per etapes de submissió i de rebel·lia que li impediren escoltar el missatge de Stravinski o de l’escola de Viena però que gràcies al seu lirisme innat i amb llenguatge convencional va reeixir a crear-se una manera pròpia d’entendre la música i d’alguna manera va aconseguir projectar-la a Occident sense deixar de ser el primer compositor soviètic dels nostres dies.