Zapatero, Puigdemont, Puente: els perills de cridar el bon temps

La frase catalana "cridar el mal temps" es refereix al malastruc o a l'endevinaire: el que vaticina desgràcies. A Espanya, i a Catalunya, sol atraure la desgràcia qui fa el contrari, és a dir, qui "crida el bon temps". O sigui, qui veu el cel lluminós i sense núvols sense saber (o encara pitjor, sabent) que arribaran núvols de tempesta.

Durant la primavera del 2008, José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores president del govern espanyol, presumia que l'economia creixia a un ritme imparable. Segons ell, ni hi havia una bombolla immobiliària ni es percebia cap sobreexposició hipotecària de les caixes d'estalvis. Al març, el PSOE havia guanyat les eleccions i Zapatero traspuava optimisme de cara al seu segon mandat. Era irrellevant, insistia, la crisi de les hipoteques que, des de feia mesos, sacsejava els bancs estatunidencs.

El 24 de juny del 2008, després que la selecció espanyola de futbol derrotés la italiana, Zapatero va presumir del sorpasso: a més del futbolístic, Espanya avançava Itàlia perquè ja tenia una renda per càpita una mica més alta. Era un èxit gràcies a "l'esforç i la constància col·lectius" de la ciutadania. I, embalat pels aplaudiments, va sortir amb un comentari encara més triomfal: "Ara, Alemanya".

Dues setmanes després, a la televisió, Zapatero va admetre que Espanya estava "en crisi, com vostès volen que digui". Era la primera vegada que pronunciava la paraula crisi. El que va venir després no s'ha oblidat: la pitjor crisi econòmica en gairebé un segle, la devaluació salarial, l'atur massiu, el rescat bancari i, per sobre de tot, l'"austericidi" imposat per Alemanya. L'Alemanya que anàvem a avançar. El que dèiem: cridar el bon temps.

Aquella crisi va estimular l'independentisme català. Carles Puigdemont va accedir a la presidència de la Generalitat. El 23 de gener del 2017, davant d'un públic nombrós i de les càmeres de televisió, Puigdemont va anunciar un referèndum i va dir: "Em vaig comprometre a fer-ho bé, les estructures d'estat han d'estar a punt quan toqui, en el moment en què aquest país prengui la decisió d'actuar com un país independent". Europa, segons ell, veia bé el referèndum i l'assumia. I va afegir: "Seríem molt irresponsables si no sabéssim què tenim entre mans".

Què els he de dir a vostès que no sàpiguen. Va passar el que passa quan "crides el bon temps". El referèndum va ser reprimit amb violència, la declaració d'independència va durar uns segons, les "estructures d'estat" no van aparèixer enlloc, Europa va mirar cap a una altra banda i Puigdemont va fugir a l'exili amagat al maleter d'un cotxe.

El 17 de novembre del 2025, fa poc més de dos mesos, Óscar Puente, ministre de Transports i de Mobilitat Sostenible, va anunciar que l'AVE entre Barcelona i Madrid circularia a 350 quilòmetres per hora "en poc temps". La xarxa espanyola d'alta velocitat ja era la segona del món, i ara competiria en rapidesa amb les millors línies xineses. Puente també va anunciar que hi hauria més combois sense necessitat de més raïls: "No només aconseguim que els viatgers arribin abans, sinó que es genera més espai al solc perquè el tren ocupa menys via com més ràpid va".

Ai, quina crida al bon temps.

Ara mateix, l'alta velocitat espanyola és la més lenta del món. Hi ha menys combois. Hem descobert que les vies estaven una mica ruïnoses i eren bastant insegures. I sobretot: s'han perdut 45 vides.

De Rodalies no val la pena parlar-ne, perquè els seus usuaris sabíem que acabaria passant el que ha acabat passant.

No espero que els nostres polítics es converteixin en frares mendicants coberts de cendres i no cal que profetitzin desgràcies tota l'estona. Però les ostentacions infundades —això de "cridar el bon temps"— són ridícules. I a més desacrediten la política i fomenten el seu contrari, l'antipolítica. Que es guanya la vida predicant l'apocalipsi.