Zaplana, Rodríguez, PP

Un atzar diguem-ne justicier ha fet que aquest dilluns coincidissin dues notícies relacionades amb la corrupció del PP en temps d'Aznar: el retorn d'Eduardo Zaplana al banc dels acusats (la Fiscalia demana per a ell 19 anys de presó pel cobrament de comissions en l'adjudicació de contractes públics quan era president de la Generalitat Valenciana), i l'ingrés a presó de José María Rodríguez, exdirigent del PP de Balears, per un altre escàndol de la mateixa naturalesa (el cas Over Marketing, de desviament de fons públics per afavorir l'empresa que va fer les campanyes electorals del PP illenc dels anys 2003 i 2007). Justícia tardana –diferida, com les retribucions que percebia José Luis Bárcenas, en un altre dels molts escàndols del PP–, justícia lenta: és coneguda la frase atribuïda a Sèneca, segons la qual res no s'assembla tant a la injustícia com la justícia lenta. O, en la versió més popular, la justícia lenta no és justícia. Però a aquests dos vells peixos grossos dels anys salvatges del PP no els deu semblar tan innòcua, al cap i a la fi.

Zaplana és molt famós: a més de president de la Generalitat Valenciana, va ser diputat, senador i ministre (no riguin) de Treball i Assumptes Socials, però sobretot, una de les estrelles més rutilants de la política espanyola dels anys del pelotazo. Rodríguez és més obscur i a penes conegut fora de les Balears, però durant bastant d'anys ho va ser tot dins el PP illenc: tinent de batlle a l'Ajuntament de Palma amb l'alcalde Joan Fageda (Rodríguez va exercir durant anys com a batlle a l'ombra), conseller d'Interior amb Jaume Matas, senador, delegat del govern d'Espanya a les Balears i, sobretot, home fortíssim del PP de Balears durant més d'una dècada, en què res ni ningú es va moure dins el partit sense la seva supervisió i vistiplau: involucrat en diversos escàndols de tota índole i naturalesa, havia aconseguit sempre, fins ara, eludir la justícia. En unes declaracions davant d'un jutge, se li va preguntar com era que, sent conseller d'Interior, havia telefonat al batlle d'Andratx, Eugenio Hidalgo, just abans que la Guàrdia Civil acudís a detenir-lo i escorcollar-li el despatx. Per no reconèixer que l'havia avisat, va declarar: “Le dije: es lunes y estoy en mi despacho”. Aquest passat dilluns Rodríguez va haver de dir que era en un altre lloc, més adient.

Des del PP, naturalment, diran que aquestes són històries del passat, amb les quals ja no tenen res a veure. Potser val la pena fixar-se en els comportaments de l'actual presidenta de la Comunitat de Madrid durant la pandèmia, tant pel que fa als negocis del seu germà amb la venda de material sanitari com amb la fantasmagòrica construcció de l'Hospital Isabel Zendal: 170 milions gastats sense cap tipus de control ni d'explicació per part d'Ayuso. O els del batlle de la capital d'Espanya, Martínez Almeida, amb el seu cosí amb l'anomenat cas de les mascaretes. O el món –encara inexplorat– de les majories absolutes que fa dècades que encadena el PP a la Junta de Galícia, que fa poc presidia Feijóo.