Així funcionen els lobis a l'Estat: qui pressiona qui?

MadridLa llei que ha de regular els lobis ha de passar igual o més desapercebuda que els mateixos lobis. Estem parlant dels grups de pressió o interès, coneguts com a lobis, que busquen incidir en l'agenda legislativa de la política espanyola tot teixint vincles amb els partits polítics, els grups parlamentaris al Congrés dels Diputats o al Senat o el mateix govern espanyol.

L'Estat està a la cua pel que fa al seu control (a Catalunya sí que hi ha una regulació pionera), de manera que la seva pràctica no només no té regles, sinó que s'ha convertit en un forat opac. La llei del govern espanyol que busca revertir aquesta situació comença ara el tràmit al Congrés dels Diputats, un espai polític que precisament se situa a la diana, tot i que no hauria de ser l'únic, anticipen alguns experts consultats per l'ARA. "Reunir-se amb un grup parlamentari està bé, però qui sol moure les coses no surt a la foto", afirma el catedràtic de ciència política de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, Manuel Villoria. El cofundador de Transparency Internacional Espanya apunta directament als partits polítics i als seus màxims dirigents.

Qui pressiona qui?

Hi ha un debat obert sobre què entra sota el paraigua lobi. Algunes veus ho limiten a empreses o particulars amb un interès econòmic a darrere. D'altres ho amplien a qualsevol actor que busqui influir, per exemple, en el redactat d'una llei, sigui pel motiu que sigui. I hi ha qui també hi situa els sindicats i les patronals més representatives a l'Estat, des de CCOO i la UGT fins a la CEOE, en què s'inclou Foment del Treball. Un exdiputat parlamentari reflexiona que "el dret a intervenir en els assumptes públics el té qualsevol [...], des d'un ciutadà fins a una empresa. El límit és que sigui lícit", apunta.

Un exemple recent i mediàtic de lobi a la política espanyola ha estat el que ha girat al voltant de l'impost energètic. Mentre es negociava si es mantenia, companyies com Repsol, però també Moeves (antiga Cepsa) es van reunir amb Junts i el PNB –aquest últim fins i tot es va reunir amb Iberdrola–, expliquen diferents fonts consultades per l'ARA. Davant els juntaires es va jugar la carta de les inversions, especialment a Tarragona, mentre que és conegut el lligam íntim de l'elèctrica i la petroliera amb els nacionalistes bascos –l'actual conseller delegat de Repsol, per exemple, va ser president del PNB.

Quan l'Íbex-35 busca fer lobi mira cap a les formacions amb qui té més afinitat: el centredreta. I, per descomptat, també cap als dos grans partits de l'Estat, el PP i el PSOE –sobretot quan són a l'oposició–, així com a la Moncloa o als ministeris. Avui, noms com el de Manuel de la Rocha, mà dreta de Pedro Sánchez en termes econòmics, o Juan Bravo, encarregat de pilotar els temes econòmics a les files del PP, no passen desapercebuts. Les empreses cotitzades també han estat en el punt de mira pels fitxatges d'expolítics de diferents colors.

En el món econòmic, però, no només les grans cotitzades juguen la partida del lobi. En qüestions sectorials hi ha organitzacions que aglutinen el poder de la influència: l'AEB a la banca, la FIAB al sector de l'alimentació, la Unespa (assegurances), l'Anfac (automoció) o la Seopan (constructores) en són només alguns exemples. El mateix passa en certes professions amb un sindicat sectorial fort, com és la pagesia, o àmbits on hi ha companyies amb una gran influència, com Mediapro en el cas del món audiovisual.

El paper dels agents socials

El cas dels sindicats i les patronals representatives és particular perquè la Constitució els reconeix un rol institucional (la llei, de fet, preveu deixar-los fora excepte si sobrepassen aquest rol). "Tenim un model que els hi dona prioritat, però, darrere de la CEOE, per exemple, hi ha moltes empreses que poden influir a través seu", reflexiona Villoria.

Quan es parla del lobi que fa la patronal espanyola CEOE sempre es parla del vincle que té amb el PP. Pel que fa a Foment del Treball, avui hi ha una estreta relació amb el PSC, tot i que fruit de l'aritmètica parlamentària s'ha recuperat la pressió sobre Junts (històricament, CiU havia ocupat aquest lloc). La formació de Carles Puigdemont també s'avé amb la patronal de les petites i mitjanes empreses, Pimec, que alhora busca a ERC. L'altra cara de la moneda la conformen els sindicats: la UGT amb el PSOE, i ERC a Catalunya; CCOO amb Sumar i Podem, i ELA i LAB amb EH Bildu.

Això vol dir que no parlen amb la resta de formacions? En absolut. De fet, hi ha un interès a preservar l'autonomia. "Polítics, empresaris o sindicats surten perdent quan se'ls identifica ràpidament amb algú", apunta una font sindical, que ratifica que "tothom acaba trucant a tothom". Alhora, diferents veus consultades constaten la reticència de formacions com Podem a reunir-se amb certs actors, sobretot empresarials. Mentrestant, organitzacions de la societat civil que avui tenen més protagonisme, com és el cas del Sindicat de Llogateres o la PAH, busquen incidir, d'entrada, sobre les formacions d'esquerres, des de Podem, fins a EH Bildu o ERC.

Més enllà dels partits, pel que fa a la incidència sobre el grup parlamentari, normalment apareix quan s'ha de modificar lletra petita d'una norma. Aquí, solen fer lobi "exèrcits de tècnics", com ara advocats de l'Estat o bufets especialitzats que estan pendents del tràmit legislatiu. En el cas dels agents socials amb més representativitat, tenen els seus propis encarregats de relacionar-se amb les corts espanyoles.

Més fragmentació política, més lobis

L'actual fragmentació política ha donat ales a aquestes relacions. "Abans havies de convèncer un o dos partits i ara molts més. Necessites més arguments", reflexiona el mateix exdiputat, que opina que "sense legitimitat social, oblida’t de tenir legitimitat política". "[Amb l'impost], als bancs no els ha passat el mateix –exemplifica–. Quan hi havia una majoria sòlida, anar a la Moncloa potser era la solució. Ara ja no", afegeix Villoria.

Quan es fa lobi també entra en joc la idiosincràsia o la territorialitat sobre el tema en què es vol incidir. "Els presidents de Seat i la UGT [el sindicat majoritari en el món empresarial] poden trucar a les mateixes portes per influir en la mateixa direcció, tot i que els motius de fons seran diferents. Els primers pensaran en el resultat comptable, i els segons en la plantilla", exemplifica un coneixedor del poder legislatiu.

La "professionalització" del sector

Però lluny d'aquests noms i cognoms propis, siguin empreses o sindicats, els lobis són un negoci que, amb el temps, s'ha professionalitzat a través de les agències de public policy o public affairs. També algunes agències de comunicació s'han apuntat a aquesta tendència. De fet, l'Associació de Professionals de Relacions Institucionals fa temps que exigeix la regulació de l'activitat. "Seria el millor per evitar les coses tancades de despatx", apunta una veu del sector. Els seus clients van des d'empreses cotitzades de l'Íbex-35, a companyies o entitats més petites que busquen com incidir en el procés tècnic legislatiu, però també detectar i crear climes d'opinió.

Acento, Atrevia, Roman, beBartlet, Vinces Consulting, Llorente y Cuenca o Kreab són les més conegudes. Algunes d'elles, però, no escapen de ser vinculades amb formacions polítiques concretes. És el cas d'Acento, un lobi creat per José Blanco, antic alt càrrec del PSOE i del govern espanyol, tot i que també ha fitxat Alfonso Alonso (ex-PP), i ho va intentar amb Alberto Garzón (ex-Esquerra Unida).

El "tres en ratlla" català

Una particularitat que avui s'afegeix a aquest lobi i que pren una especial rellevància en el cas català és el "tres en ratlla" pel que fa al color polític a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat i a la Moncloa. "Desbloquejar qüestions industrials o certes inversions és molt més fàcil ara", afirma una de les veus consultades, que, per exemple, situa la figura de Núria Marín, actual delegada del Govern a Madrid com "l'antena" de Salvador Illa a la capital espanyola.