Allò que va ser "difícil de nassos" per a Artur Mas

BarcelonaEl diàleg entre Artur Mas i Iñigo Urkullu comença amb un advertiment del moderador que marcarà el to de l'acte: "He pres la determinació de no permetre cap pregunta sobre l'actualitat política". És ni més ni menys que l'exconseller de la Generalitat Santi Vila, que presenta el col·loqui al campus de La Salle de Barcelona, on exerceix actualment de professor al departament de Filosofia i Humanitats. L'avís de Vila es compleix de dalt a baix, ja que la conversa entre els dos polítics passa pels dots de lideratge, la vocació, la família i també el seu adeu a la primera línia política. El títol del col·loqui és eloqüent: "De vocació, polític".

D'entrada sembla que Mas i Urkullu són dos dirigents polítics similars, fins i tot amb una mena de vides paral·leles: són expresidents, de partits germans i hegemònics en el seu temps –el PNB encara governa Euskadi, a diferència de CiU a Catalunya–, amb més de tres dècades de trajectòria, i ja fora de la política activa malgrat estar encara en plena forma, com fa notar Santi Vila.

Però no ha de passar gaire temps de conversa per demostrar que disten de ser miralls. Que, malgrat les similituds, tant el seu inici com el seu final polític (definitiu?) tenen un regust ben diferent.

Provinent d'una família políticament compromesa des de la Guerra Civil, Urkullu explica com engega la seva vocació política des de la clandestinitat, d'adolescent i quan tot just el PNB estava en procés de legalització. En parlar del seu adeu per donar pas a l'actual lehendakari Imanol Pradales, el polític basc assegura que va ser "senzill", per relleu generacional: "Si algú m'hagués dit de continuar, m'ho hauria hagut de pensar. I si algú m'hagués dit de plegar, hauria dit que sí", ha verbalitzat.

Artur Mas, en canvi, explica una aproximació diferent a la vocació política. Familiarment vinculat al món de l'empresa –"on els dissabtes es treballava", diu–, admet que no es volia dedicar a la política, sinó que va créixer encarat a formar-se "al màxim" per al món privat. I si va arribar a la vida pública va ser perquè, als anys 80, va aterrar per "casualitat" a l'Ajuntament de Barcelona com a regidor de l'oposició. Això sí, a partir d'aquell moment la seva dedicació va ser "plena i absoluta". "Per no voler-m'hi dedicar, deunidó", ironitza. També marca la diferència respecte a Iñigo Urkullu quan es refereix al seu pas al costat pel veto de la CUP l'any 2016: "Va ser difícil de nassos". Una decisió, la de marxar, que encara justifica per l'"ascendència" del Procés en aquell moment.

La coincidència

En el que sí que coincideixen tots dos expresidents és que la vocació política continua "per sempre" i que els ingredients d'un bon lideratge són tenir un projecte –en el seu cas, el nacionalisme català i basc–, decidir i assumir les conseqüències i envoltar-se de persones vàlides, encara que siguin millors que un mateix. "I que la gent t'estimi", hi afegeix l'exalcalde Xavier Trias des de primera fila, atribuint el consell a l'expresident Jordi Pujol.

Qui no apareix a la conversa, malgrat que els tres polítics de dalt de l'escenari hi van estar lligats en un mateix moment polític, és l'expresident Carles Puigdemont. És a qui Artur Mas va donar pas al capdavant de la presidència de la Generalitat, i és qui va demanar tant a Urkullu com a Vila que intercedissin en el moment més complicat del 2017 per evitar que el govern espanyol apliqués el 155. Des de llavors, la relació entre l’exlehendakari i el líder de Junts mai va ser bona. I, de fet, aquest dimarts a l’auditori no hi havia cap primera espasa de Junts.