Anatomia d'una desclassificació

MadridAquesta setmana ha suposat una nova prova per al sistema de monarquia parlamentària del qual es va dotar Espanya a l'aprovar la Constitució. La desclassificació dels documents amb relació a l’intent de cop d'estat del 23-F ha generat diversos debats, en especial pel que fa a la possible tornada del rei emèrit i a les condicions en què es podria dur a terme. Davant de la polèmica, la casa reial ha sigut ràpid de reflexos. Des del Palau de la Zarzuela s’ha deixat molt clar que Joan Carles I pot tornar a residir en territori espanyol quan ho decideixi. Però el missatge contenia una advertència. Si ve, ha de ser conscient que aquest pas implica que "hauria de recuperar la residència fiscal a Espanya". Pot ser que aquest sigui el factor decisiu que n'impedeix el retorn. Les investigacions de la Fiscalia sobre l'emèrit que van quedar en no res no han de suposar que un cop instal·lat una altra vegada aquí operi una mena de garantia de confidencialitat i desinterès sobre les seves finances i patrimoni. En aquestes condicions és poc probable que Joan Carles I abandoni la possibilitat que té ara d'anar i venir quan vulgui i que s'instal·li novament aquí amb tranquil·litat, que en el seu cas significa poder prescindir de les atencions de la hisenda pública que la ciutadania rep habitualment.

Potser Feijóo no va caure en aquest detall quan va defensar la tornada de l'emèrit i es va recolzar en la desclassificació dels papers en qüestió. És veritat que aquests documents reforcen la idea que l’actuació de Joan Carles I el 23-F va ser determinant per parar l'intent de cop d'estat. Però tant la reacció de la mateixa casa reial com les de la majoria de les forces polítiques porten a la conclusió que la possibilitat del retorn no està madura. I, lamentablement, potser no ho estarà mai. Dic lamentablement perquè em sembla negatiu que el primer cap d'estat d’aquest període de democràcia recuperada segueixi fins als últims dies de la seva vida fora del país en el qual va regnar durant gairebé quaranta anys. Tenint en compte els avatars de la nostra història contemporània –amb una terrible Guerra Civil inclosa–, preferiria que hagués estat possible una evolució diferent de la relació del país amb el seu primer cap d’estat constitucional. I tot i coincidir en el fet que els errors i transgressions dels darrers anys del regnat de Joan Carles I van ser molt greus, imperdonables, hauria sigut millor que la seva justificadíssima abdicació no fos seguida de la marxa a l’estranger, a Abu Dhabi, sota proteccions a les quals no hauria hagut de recórrer.

Jo vaig seguir des de les instal·lacions militars del barri madrileny de Campamento el judici pels fets del 23-F. Recordo la sensació generalitzada entre els periodistes que hi havia nombroses incògnites sense aclarir-se sobre les responsabilitats d'aquell cop fallit. Tant el paper de la trama civil del cop com el d’altres caps de l'exèrcit, que no van seure al llarg banc dels acusats, van quedar sense establir-se. Tampoc es va aprofundir el que calia en l’actuació del Centre Superior d'Informació de la Defensa (Cesid), antecedent de l'actual Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI). Recordo també els insults i les amenaces del tinent general Milans del Bosch al general Armada, assegut al seu costat, tenint en compte que tots dos eren els primers de la doble fila dels processats. Allò feia pensar que Milans del Bosch s'havia sentit enganyat per Armada i que aquest possiblement li havia donat certes garanties d'èxit del cop.

Record del cop

De fet, el tinent general que va treure els blindats als carrers, a València, va dir explícitament durant el judici que havia sigut un consell de guerra. En concret, el que va manifestar durant el seu interrogatori va ser que havia preparat el cop amb Tejero i Armada, i que aquest últim els havia promès que el rei n'estava al corrent. La sentència no va donar credibilitat a aquestes manifestacions. Milans del Bosch va ser condemnat a 30 anys de presó i Armada, a 6, pena que va augmentar després el Suprem a 30 anys. Ara bé, la importància de la desclassificació parcial de documents és que confirma el paper determinant de Joan Carles I per evitar l'èxit del cop. En aquest sentit, ha sigut igualment interessant l’acte celebrat al Senat dimecres passat per la recuperació del llibre El Rey, del jurista Manuel García-Pelayo, que va ser el primer president del Tribunal Constitucional espanyol. L’obra recupera el debat que van tenir Juan Carlos I, Felipe González i el mateix García-Pelayo sobre "el possible i necessari en les funcions del monarca parlamentari" per la primera visita del rei a Caracas.

El llibre conté diversos textos de l’eminent jurista. "Les mesures preses pel rei davant dels esdeveniments del 23/24 de febrer –va escriure– […] se sustenten en la connexió de diversos preceptes constitucionals, en virtut dels quals es va poder fer front a la situació excepcional, mantenint la vigència de la Constitució, que no va ser suspesa ni en un sol moment". Són les paraules gairebé textuals de Felipe González al Senat, on –amb Felip VI a primera fila– va afegir que el paper de l’emèrit per parar el cop no només va ser "exemplar", sinó també "decisiu".

Els colpistes, en canvi, tenien preparat un text per al 23-F dient que actuaven "pel bé d'Espanya": "I no admetem [res] més que un govern que instauri una verdadera democràcia sense autonomies separatistes". Recordar-ho des de Catalunya és especialment important. Entre les versions més populars de la nit del 23-F va quedar aquella suposada conversa telefònica en què Joan Carles I li va dir a l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, allò de "tranquil, Jordi, tranquil". Els papers desclassificats no aclareixen si l’episodi va existir en aquests termes, però és obvi que tota l’experiència de distribució territorial del poder hauria quedat anul·lada en cas que el cop hagués triomfat. De la mateixa manera que queda clar que al salvar la Constitució d’aquesta amenaça, Joan Carles I va poder conservar la corona. El que hauríem de reivindicar ara és que s'aprovi una nova llei de secrets oficials que permeti conèixer amb detall tots els fets del 23-F i de diversos episodis posteriors –com els dels anys 2014-2019 a Catalunya–, envoltats d’ocultació i silenci.