Per què cal més dignitat a la politica

MadridAquests dies hem entrat en una nova fase del cicle electoral en curs. Es tracta d’una de les finestres que s’obren entre les diverses cites a les urnes, un període que les institucions i els partits aprofiten per fer actes commemoratius i/o de propaganda. Entre resultat i resultat dels comicis autonòmics estem tenint festes i iniciatives de tota mena. Hem tingut l’acte en què s’ha celebrat que la Constitució del 78 hagi aconseguit situar-se com la de més llarga vigència –47 anys– superant la del 1876. I en paral·lel estem veient en totes les seves versions les maniobres d'escalfament de motors per part de les formacions polítiques, tant pel que fa al curt termini –les eleccions de Castella i Lleó, el proper 15 de març–, com pel que fa a la preparació de les generals.

Aquestes se suposa que seran el 2027, com ha tornat a dir el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, aprofitant per tornar-li la pulla al seu antecessor Felipe González. Aquest havia dit que no votarà el PSOE mentre l’actual líder socialista sigui el cap de llista, i l’al·ludit va respondre que estava molt satisfet de saber-ho, i va afegir que l’expresident haurà de tenir paciència, perquè tardarà temps en tornar a recolzar les candidatures del seu partit, atès que l’any que ve pensa tornar a presentar-se.

Aquest intercanvi d’expressions mostra el respecte i la consideració que es tenen mútuament. No resulta estrany que, com diu el mateix Sánchez, l’electorat socialista sembli desmotivat i passiu, en mans de l’abstenció, quan el debat entre el dirigent més rellevant del PSOE de la Transició i primers anys de vida democràtica i el seu actual successor consisteix a posar en relleu constantment la gran distància política i personal que els separa. Aquest forat en la “línia successòria” dels socialistes els fa més mal del que sembla. Si a la dificultat que té el PSOE per comunicar-se amb les generacions més joves s’afegeixen els estímuls perquè els veterans es quedin a casa quan s'hagi de votar, van malament.

Si continuen perseverant en aquest tipus d'enfrontaments, de poc serviran les iniciatives que estan sorgint per tractar d'estimular una resposta articulada de l’electorat progressista davant de les enquestes que pronostiquen el canvi polític a partir de l'any que ve, de la mà d'un govern del PP aliat amb Vox. De vegades, Felipe González s'hauria d'aplicar allò que és millor callar quan no es pot millorar el silenci.

L’escenari de conjunt de l'actualitat ja és prou lamentable per afegir-hi baralles d’aquest tipus. Tot un contrast amb el mencionat acte commemoratiu dels 47 anys de vigència de la Constitució. També hi va haver la mateixa contradicció entre l’activitat parlamentària registrada a la darrera sessió de control, dimecres passat, i els discursos pronunciats un dia abans al mateix lloc, a l’hemicicle del Congrés. Allà el rei Felip VI va voler llançar un altre cop –ja ho havia fet en el seu missatge de Nadal– una exhortació a la concòrdia. Va dir que el camí recorregut per Espanya en aquest gairebé mig segle ha estat positiu, inclús “brillant”, i que “el futur no ho serà menys, sempre que el continuem escrivint junts”. I l'endemà el que vam constatar és la radicalitat del debat polític, amb posicions que moltes vegades no s’atenen als fets comprovats, sinó a la simple voluntat de desgast de l’adversari. Aquest és el cas, per exemple, del que fa referència als diversos casos d’agressió sexual i violència de gènere.

Sánchez fa pinya amb Marlaska

Pel que fa a la destitució del director adjunt operatiu de la Policia Nacional, José Ángel González, denunciat per una subordinada seva per un delicte de violació, PP i Vox van comparèixer al Congrés per demanar a crits la dimissió del titular d'Interior, Fernando Grande-Marlaska. Van donar per fet que el ministre coneixia els fets relatius a la denúncia, sense aportar cap informació en què basar aquesta afirmació. L’episodi és força il·lustratiu del moment en què es troba la política espanyola.

Al Parlament, cridòria sense proves, amb el president absent, de viatge a l’Índia –una visita important, sens dubte–, i que va aprofitar la seva primera roda de premsa per reiterar la seva confiança en Marlaska per haver reaccionat a la denúncia de la víctima de violació cessant de fet el presumpte agressor, encara que li va permetre dimitir com a alternativa. Mentre no es pugui demostrar que el ministre va ocultar el cas no té per què deixar el càrrec. Ara bé, ja fa massa temps que Interior és notícia per fets que, com diu la ministra de Defensa, Margarita Robles, posen de manifest que “des del punt de vista públic, estem fallant”.

Els mesos de dubtes de la víctima d'agressió demostren que no hi ha protocols apropiats per donar seguretat a les dones que decideixen posar una denúncia. A banda d'això, el PP, en concret, hauria de tenir en compte la contradicció que suposa demanar dimissions quan té pendent el cas de l'exregidora de Móstoles que ha actuat judicialment contra l’alcalde de la localitat també per agressió sexual, després d'haver acusat el seu partit d'aconsellar-li que guardés silenci per no perjudicar-se.

I alhora continuen els crims que són expressió de violència de gènere, i novament afegeixen menors a la llista de víctimes. En l'àmbit polític es gasten inútilment energies per denigrar l'adversari, mentre molts problemes que afecten persones concretes, les dones agredides, però que tenen també una dimensió social, esperen actuacions més efectives que no arriben. Comptem amb una Constitució que, com es va dir l'altre dia al Congrés, reconeix i proclama drets fonamentals, de manera absolutament principal el dret a la vida, i, en canvi, en no poques situacions i aspectes no el sabem protegir i garantir.

La lliçó d'aquests dies hauria de ser que ens cal aprofitar més el temps, que la política no pot ser només la lluita descarnada per la conquesta del poder. Entre elecció i elecció d'àmbit autonòmic, haurien de pesar més fets com la dana, els accidents ferroviaris d’Adamuz i Gelida, o la prevenció de les morts per violència de gènere. Les costures del país ens fallen de vegades estrepitosament. No em consola que la corrupció existeixi en altres indrets. Entre nosaltres cal una regeneració moral que aporti més dignitat a la política.