Política 06/02/2021

Els debats pendents de la campanya del 14-F

Els candidats obvien problemàtiques candents com el clima, la situació del món de la cultura i la pobresa

L.VICENS / E.FREIXA / M. RODRÍGUEZ / G.FAGEDA / L.SERRA / L.BONILLA / M.GARCIA
9 min
Disponible en:

BarcelonaA més del covid-19, les eleccions continuen marcades pel Procés i els pactes. En els debats entre candidats s’han obviat reptes clau que ha d’afrontar el país, i l’agenda política i mediàtica està deixant de banda aspectes com la crisi climàtica, la situació del món de la cultura, les infraestructures i la pobresa creixent. Problemes que estaran sobre la taula del pròxim Govern esperant solucions.

1. Medi ambient: la llei del canvi climàtic espera el seu desplegament

L’emergència climàtica és una realitat reconeguda per la Generalitat i pel Parlament des del 2019, molt abans que irrompés la pandèmia, però la resposta palpable a aquesta urgència es fa esperar. La primera tasca del pròxim Govern -sigui o no amb el departament propi de Medi Ambient que reclamen els moviments ecologistes- serà traslladar a la pràctica els objectius que ja fixa la llei del canvi climàtic, una norma pionera aprovada fa quatre anys que ha quedat encallada en el seu desplegament. Estan pendents els pressupostos de carboni, que fixaran l’esforç que haurà de fer cada sector econòmic del país per complir l’objectiu de reducció de gasos d’efecte hivernacle (GEH). L’horitzó és molt ambiciós: una Catalunya on el 50% de l’energia vingui de fonts renovables el 2030 i on s’assoleixin les zero emissions el 2050 i cal concretar aquesta transició. El desplegament de l’energia eòlica i fotovoltaica s’ha d’accelerar, però ho ha de fer amb garanties que els projectes siguin compatibles amb altres activitats indispensables, com les agrícoles, per garantir la sobirania alimentària o la protecció de zones de gran valor ecològic. La descarbonització és un requisit que decantarà, en bona part, on van a parar els cobejats fons europeus, i caldrà destriar bé les prioritats. Però, més enllà d’això, Catalunya també té pendent desplegar impostos propis per finançar polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic. A finals d’aquest any ha d’implantar-se l’impost que grava el CO dels vehicles. Els altres dos previstos, a les activitats econòmiques més contaminants i als grans vaixells, encara no s’han desplegat. El projecte de llei de prevenció de residus, i l’adaptació de normes europees com la del plàstic d’un sol ús també està pendent. I, tal com recorden temporals com el Filomena o el Gloria, el pla de protecció i ordenació del litoral no pot ajornar-se més.

2.Educació: complir la llei per arribar al 6% d’inversió

La llei d’educació de Catalunya no es compleix. No va ser fàcil aprovar-la (l’any 2009 i amb el suport de CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA) ni tampoc és gens fàcil desplegar-la, sobretot pel que fa a la qüestió pressupostària. Per això, una de les promeses electorals que tots els partits repeteixen en cada convocatòria electoral és invertir almenys el 6% del PIB en educació, tal com fixa la LEC. El cert, però, és que ja ha passat més d’una dècada des de la seva aprovació i encara estem massa lluny d’aquell objectiu: Catalunya destina ara el 3,67% del seu PIB a les aules d’escoles i instituts. Aquest dèficit d’inversió genera, per exemple, que no es pugui desplegar el decret de l’escola inclusiva, que hauria de garantir una atenció especial a més de 130.000 alumnes amb necessitats educatives específiques, o que milers d’estudiants segueixin anant a classe en més de 1.000 barracons, o que hi hagi una enorme falta de places públiques d’escola bressol per a infants de 0 a 3 anys. Tampoc es compleix que l’ensenyament obligatori sigui gratuït. Ni a l’escola concertada -es paguen quotes mensuals- ni tampoc a la pública, on les famílies assumeixen 148 milions d’euros cada curs per serveis que haurien de ser gratuïts, com el material o les excursions, segons va calcular la Fapac. El Síndic de Greuges va concloure que falten 1.163 milions al sistema per garantir una educació gratuïta, un 20% més del pressupost actual. Tot plegat provoca moltes desigualtats entre infants i joves, fins al punt que la segregació escolar -es produeix quan hi ha desequilibris socioeconòmics entre els alumnes de les escoles d’un territori- es considera el problema principal al sector. Ja fa dos anys, els mateixos partits que van signar la LEC van subscriure el pacte contra la segregació escolar, però també es desplega amb comptagotes. I això que no totes les mesures que preveu l’acord (avalat pel síndic, els municipis, les patronals de les concertades i una vintena d’organitzacions) exigeixen un augment de la inversió. Ara el Govern està a punt d’aprovar un nou decret d’admissió per evitar guetos escolars. El pressupost tampoc és una excusa quan es tracta de fer reformes curriculars, com la que s’impulsa per al batxillerat i la formació professional, o per fer plans d’actuació per reduir l’abandonament escolar. En aquestes eleccions s’ha fet forta una nova promesa als programes de molts partits: més dispositius per reduir la bretxa digital, un problema que els experts avisen que no es resol només amb més ordinadors o connectivitat, sinó que cal treballar millor la competència digital als centres, formant els alumnes i també els docents. El que segueix apareixent en la majoria de programes és el paper del català a l’escola, una qüestió que s’ha instrumentalitzat encara més amb l’aprovació de la llei Celaá.

3. Pobresa: l’impacte del covid posa els serveis socials al límit

Les cues de la fam visibilitzen una pobresa que a la Catalunya prepandèmica ja colpejava dues de cada deu persones i un de cada tres menors de 16 anys. A la pobresa estructural s’hi afegeixen també milers de ciutadans que per primer cop han hagut de recórrer a l’ajuda social pel tancament de negocis i empreses i l’enfonsament del mercat laboral informal. La demanda d’alimentació s’ha triplicat, així com les d’ajuda per pagar llum, lloguers o beques. Oxfam-Intermón augura taxes mai vistes fins ara pel que ha batejat com “el virus de la desigualtat”, que agreuja una bretxa social que no es redueix ni amb ajudes socials ni amb compensacions aprovades a correcuita. Les entitats del tercer sector han esgotat els seus pressupostos per fer front a l’augment de la demanda de nous usuaris i els serveis socials municipals estan saturats per ciutadans que busquen resposta a l’emergència. Uns i altres urgeixen a revertir les retallades i a impulsar una política d’habitatge social i un pla català contra el sensellarisme. Joves, dones i immigrants són el rostre d’aquesta pandèmia de pobresa (energètica, habitacional...) sense precedents. Són els col·lectius que ja estaven més precaritzats i els que estan ocupats en els sectors més afectats. La situació s’agreuja entre els migrants sense papers, vetats a les ajudes com a conseqüència de les traves a empadronar-se.

Vies de tren a Glòries de Barcelona

4. Infraestructures: l’eterna promesa del Corredor Mediterrani

La pluja de milions promesa per l’Estat en infraestructures a Catalunya fa anys que legislatura rere legislatura queda en paper mullat, un greuge que s’ha convertit en un dels màxims retrets del Govern a la Moncloa. La principal reivindicació és la culminació del Corredor, en tant que és clau per millorar la competitivitat de l’eix mediterrani, tant per a diversos sectors productius com per als ports de Barcelona i Tarragona, als quals també se’ls ha de millorar l’accés viari i ferroviari. Entre la llista de temes pendents, un dels que també urgeix -per l’afectació en la mobilitat diària de milers de persones- és el de Rodalies, que ha estat maltractat per la sequera de recursos de Foment. La xarxa no s’amplia, no es fan els desdoblaments promesos, com el de la R3, i la Generalitat demana que es completi el traspàs de competències. Més enllà de Rodalies, però, aviat venceran els primers peatges i el més calent és a l’aigüera: els estira-i-arronsa entre la Generalitat i l’Estat per veure qui se’n queda la gestió no cessen i encara no hi ha un model que garanteixi el manteniment d’aquestes vies. A més, la Generalitat també reivindica no centralitzar a través d’Aena la gestió de l’aeroport de Barcelona i ha començat un pols pel tren llançadora al Prat amb Renfe i ja n’ha encarregat la gestió a Ferrocarrils. En canvi, la gestió de la L-9 del metro de la capital catalana s’ha desencallat.

5. Despoblació: acabar amb les desigualtats territorials

A Barcelona està a punt d’arribar el 5G, però a molts indrets de Catalunya no hi ha ni cobertura de mòbil. Aquesta és una de les grans diferències que hi ha entre les zones més poblades i les que estan més allunyades de les quatre àrees metropolitanes de les capitals. Però no és l’única. Per acabar amb les desigualtats territorials que han fomentat el despoblament cal una estratègia de país, desenvolupada des dels municipis i que comprèn diferents àmbits. D’una banda, l’habitatge: en molts pobles petits hi ha cases i pisos buits que són segones residències o que els propietaris han deixat que es degradin. I, a les zones més turístiques, el problema són els preus desorbitats i que molts immobles estan pensats només per anar-hi de vacances, no per viure-hi. L’altre punt elemental, sobretot en el cas de les famílies i la gent gran, és la proximitat amb els centres educatius i sanitaris. Hi ha municipis on el metge només visita un cop a la setmana o que no disposen d’escola ni institut, i cada dia han de fer molts quilòmetres per anar a classe o per fer-se una prova mèdica. I, a banda d’una bona connexió d’internet, també cal una xarxa de transport públic que connecti els pobles petits i les grans ciutats. Sense oblidar la infraestructura elèctrica: en molts indrets, a la mínima que plou o fa vent, marxa la llum durant hores, i això deixa tirats els veïns i les empreses. Per acabar, un cop cobertes les necessitats bàsiques, és important tenir a l’abast altres serveis essencials com supermercats, botigues, esplais, acadèmies d’idiomes, cinemes o teatres. Tot un seguit de polítiques que s’han d’impulsar a nivell nacional, abans que sigui massa tard i molts pobles perdin els últims veïns que els queden.

Manifestació feminista a Barcelona

6. Igualtat: el repte de passar de la teoria a la pràctica

Les dones només ocupen un 35,4% dels càrrecs de direcció tot i que són majoria a les universitats. La diferència entre el salari mitjà dels homes i el de les dones encara és d’un 23%, hi ha més dones que homes a l’atur i les dones són més pobres: la taxa de risc de pobresa és per a les dones gairebé sis punts més alta que per als homes. I elles dediquen el doble d’hores setmanals que ells a les tasques domèstiques i les cures. Amb les dades a la mà i malgrat les fites aconseguides, les desigualtats entre dones i homes persisteixen. I tot i que afecten la meitat de la població, les polítiques d’igualtat no ocupen mai la centralitat del debat polític, més enllà de les propostes que cada partit porti al seu programa. Queda feina per fer. Per començar, desplegar i dotar de recursos la llei catalana d’igualtat. El 2020 el Parlament va acabar aprovant diverses lleis en favor de la igualtat, com la llei per a la igualtat de tracte i la no discriminació i una modificació de la llei del 2008 per erradicar la violència masclista i que reconeix com a tal la violència digital o l’obstètrica. El confinament ha posat al descobert un augment de la violència masclista, tot i que es va denunciar menys per por i per les restriccions de mobilitat. Les cases d’acollida no donen l’abast i falten places on dones i els seus fills puguin viure allunyats de l’agressor. La pandèmia també ha fet aflorar el dèficit crònic en mesures de conciliació.

El Liceu amb plantes de públic

7. Cultura: recuperar un sector en emergència

Fins i tot quan ja ens quedi lluny l’era de les mascaretes i els confinaments, és probable que la cultura encara arrossegui els efectes de la pandèmia. Aquest és un sector que, per la seva fragilitat estructural, pateix crisis més agudes i més prolongades que altres àmbits productius. El principal objectiu de la pròxima legislatura haurà de ser la reactivació de l’activitat: a nivell de negoci s’ha perdut en només un any entre el 10% de la facturació (llibres) i el 70% (cinema), però és que la situació és crítica quan parlem dels treballadors de la cultura, que s’han quedat sense ingressos i amb ajudes forçosament limitades. L’increment del pressupost de cultura és l’única promesa que ha aparegut en algun míting -passar del 0,7% al 2% del pressupost-, però és que es tracta d’un acord ja aprovat per tots els grups parlamentaris i amb l’horitzó 2026. Abans caldrien injeccions d’adrenalina per rescatar sales de concerts, discoteques, teatres i cinemes; repensar les ajudes a festivals i equipaments; millorar les dotacions a la creació; recuperar la capacitat de producció audiovisual de la mà d’una TV3 més musculada; normalitzar el català en àrees clau com el cinema, els doblatges i les plataformes, i pressionar per a l’aprovació al Congrés de la llei de mecenatge i d’un estatut de l’artista que garanteixi condicions laborals dignes. La cirereta a tanta feina imprescindible però de poc lluïment serà el nou Museu d’Història i Arqueologia, que ha de renéixer en una nova seu.

stats