Salvador, màquina
BarcelonaAbel Garcia Marín, solitari regidor socialista a la Gàl·lia cupaire que és Berga, em diu que Salvador Illa és una màquina. No vol dir electoral, sinó de córrer. Bé, potser sí que vol dir electoral, perquè estem parlant de l’home més votat a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. En tot cas, són dos quarts de set del matí i uns quants periodistes hem acceptat la invitació del primer secretari del PSC, que ens convida a córrer des del Club Natació Barcelona fins a la placa fotovoltaica del Fòrum, i tornar. Mitja hora més tard i reconsiderant el criteri pel qual he fet moltes coses a la vida, em miro Illa trotar per l’asfalt amb l’esquena perfectament recta i el gest impertèrrit d’un ésser de metall inexorable, i penso que l’Abel té raó, i el PSC podria ser el Terminator polític de Catalunya: metòdic, implacable i que mai pots donar per mort. També com Arnold Schwarzenegger, quan Illa somriu amb un aire tímid i entranyable et fa oblidar que a la pel·lícula anterior et va aplicar el 155.
Som a l’equador de la campanya i els polítics fan el que els periodistes anomenen offs: trobades sense càmeres ni gravadores on el candidat transmet la seva visió de la jugada més personal i no citable entre cometes. La idea és que la proximitat amb el costat humà del candidat estovarà el costat humà dels informadors que el segueixen i alguna part d’aquesta humanitat arribarà a l’humaníssim cor dels electors. Dins d’aquesta lògica, convocar un grup de treballadors precaris a suar i patir a trenc d’alba podria semblar contraproduent. Però el running és d’aquestes pràctiques quasi religioses en què el sofriment compartit cohesiona el grup i es transmuta en endorfines de plaer; fins i tot eufòria. Sortint de la dutxa i parlant de les propietats amortidores de les millors vambes del mercat, tot t’empeny a deixar de banda la política. Quan l’equip de campanya et convida a suc de taronja natural i un entrepà de truita a la francesa consideres titular “Vota socialista”.
El crític marxista que tens dins et diu que prenguis distància, que contribuir a l’espectacularització de la política és banal en el millor dels casos i que, en el pitjor, tot el que no sigui parlar amb un angle social i consciència de classe és posar la catifa al feixisme. Però el maleït costat humà és com un sol d’irracionalitat que no et deixa mirar el programa electoral. No hi ha cap relació entre la solvència cardíaca de l’exministre de Sanitat i els seus arguments contra els eixos verds", però penses en Forrest Gump aconseguint centenars de seguidors pel simple fet de córrer i et fa tot el sentit del món.
No només un polític
La veritat és que a la sessió de fúting ens hi hem apuntat sis o set i a l’esmorzar de després hi ha vint-cinc persones. Però, per als presents, Illa ja no és només un polític: és un polític capaç de córrer deu quilòmetres. És com si la forma física alimentés la forma dialèctica, com un mestre d’arts marcials que sembla més poderós precisament perquè conté el seu poder. Illa es mostra convençut que Collboni guanyarà i repassa el mapa de les municipals catalanes amb to d’analista distanciat. Els periodistes el miren encisats, i encara que saben perfectament que tot allò és una varietat més del teatre calculat de sempre, la performance ha creat un superàvit d’autenticitat que acabarà penetrant en l’inconscient dels herois del quart poder. S’ha produït una transferència d’energia de la proesa atlètica a la credibilitat política que no té cap mena de sentit i que és alhora innegable. El crític marxista interior torna a aixecar la veu, però hem corregut deu quilòmetres.
