Aliança Catalana sedueix les comarques més "desateses" de Lleida i Girona

Girona / LleidaL'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha confirmat una sensació estesa a la Catalunya interior: l'auge d'Aliança Catalana (AC) al tauler polític català, que la situa com la tercera força en unes virtuals eleccions autonòmiques. Però no sols això. A les demarcacions de Lleida i Girona –d'on provenen precisament les dues actuals (i úniques) representants del partit al Parlament, Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, i Rosa Maria Soberana, filla de Vinaixa (les Garrigues)– es convertiria en la primera formació escollida. Quines són, però, les raons que expliquen aquest presumible creixement exponencial d'Aliança a terres gironines i lleidatanes?

D'entrada, la majoria d’analistes consultats per l’ARA, a banda de recalcar, primer de tot, la necessitat d'inscriure el cas català en l'onada global d'extrema dreta, entenen que els habitants de les comarques de l’Eix Transversal (del Segrià al Gironès) tenen la sensació d’estar "abandonats". "Senten que no tenen les mateixes oportunitats que a les metròpolis, que no gaudeixen dels mateixos serveis públics i veuen com les oportunitats laborals es concentren en les grans ciutats", defensa el politòleg Jordi Muñoz, que va ser director del CEO entre 2021 i 2024. I continua: "La geografia política d'AC respon a un patró habitual a la dreta radical europea (i nord-americana): arrela en pobles i ciutats petites i mitjanes, més que a les grans ciutats".

Municipis petits i mitjans que se senten "deixats de la mà de Déu"

Sobre la realitat lleidatana, Mariona Lladonosa, doctora en sociologia i professora de la Universitat de Lleida, concreta que Aliança Catalana "ha sabut canalitzar molt bé la percepció creixent de precarització socioeconòmica" en unes comarques amb "un gran pes migratori", fins al punt paradoxal que "està creixent el racisme en un territori que explota laboralment els immigrants".

Joana Soto, professora de comunicació a la Universitat de Lleida, que ha treballat conjuntament amb Lladonosa, també destaca que "la manca de polítiques públiques ha generat una percepció de desplaçament i la sensació que el món conegut es desfà". Tot plegat, a Ponent, ha forjat "un caràcter molt determinat" que, en paraules del filòsof segrianenc Ferran Sàez, respon a la percepció d'estar “deixats de la mà de Déu” en un context d’excés de burocràcia al camp, pressió migratòria i de valors familiars que tradicionalment formen part de la idiosincràsia rural. "La dreta populista guanya històricament als deserts sanitaris, on no hi ha serveis bàsics garantits", diu l’advocat lleidatà Antoni Gelonch, bon coneixedor del fenomen ultra a França.

Paral·lelament, a les comarques gironines, la sensació de desatenció potser no és tan intensa com a Lleida, però també ha calat la percepció que, en poc temps, el paisatge humà de municipis rurals com Arbúcies, la Bisbal d’Empordà, Olot o Ripoll, ha canviat radicalment. També Figueres o algunes zones de Girona ciutat. "Tenim problemes evidents com la pèrdua d'ús social del català o la crisi de l'habitatge, que és fonamental, ja que implica una sèrie de factors, com que hi hagi més gent al carrer, que viu en pitjors condicions i que en molts casos és gent vinguda de fora, cosa que provoca aquesta sensació d’amenaça", defensa Maximiliano Fuentes, professor d’història de la Universitat de Girona (UdG), expert en l’auge dels feixismes del segle XX. Davant d’això, Aliança, tot i que té un programa econòmic "ultraliberal, proper als models trumpistes i de Milei", en lloc de plantejar un punt de vista integrador, Fuentes ressalta que proposa "retornar a un passat gloriós inexistent i inviable, de temps de Guifré el Pilós, tot i que cap ciutat del món o país funciona així".

El desencís del Procés

El segon factor clau que explica la fuga de vots cap al partit de Sílvia Orriols és el fracàs del Procés d'independència, especialment latent a Girona, on, segons Fuentes, "les esperances eren més intenses que en altres llocs i on tot plegat ha acabat amb un desencís cada vegada més profund". Justament sobre aquesta tesi, les lleidatanes Mariona Lladonosa i Joana Soto acaben de publicar El color de la discòrdia, una anàlisi que atribueix l’avanç de l’extrema dreta al fracàs de l'1 d'octubre. “El que abans era un catalanisme de tradició social ara s’ha tornat identitari i islamòfob”, opina Lladonosa.

Amb tot, l'historiador Josep Maria Muñoz, autor del llibre Una recança infinita (2025), sobre els últims 50 anys de política catalana, i bon coneixedor de la realitat olotina, matisa que la fuga d'independentistes cap a Aliança no significa que els votants s’hagin tornat xenòfobs o que ja ho fossin en potència: "Pensar que aquesta eclosió és la pirueta final de la frustració pel fracàs del procés sobiranista és una lectura massa interessada de l’altra banda, que vol fer veure que els independentistes eren una colla de racistes i carlistes de les muntanyes d'Olot, Ripoll i Vic", argumenta. I replica: "Té més a veure amb un vot de càstig contra els partits clàssics". Muñoz, igualment, sobre els resultats del CEO, recalca que cal "anar amb compte de no inflar el globus i crear una profecia; històricament hem vist partits amb aquest auge, una edat d’or, que després passen a ser extraparlamentaris".

Vot de càstig contra els partits tradicionals

El vot de càstig és, doncs, la tercera raó primordial del mapa: tant contra els partits d'esquerra, incapaços, fins i tot des del govern de l'Estat, de fer polítiques contundents a favor de reptes com l'habitatge, com sobretot contra els independentistes que no van culminar el procés, analitzen els experts consultats. I, qui sembla que pateix especialment aquest càstig és Junts, que, segons Josep Maria Muñoz, ja no és capaç d'encabir tot l'espectre de l'antiga Convergència i, "arran de la repressió, té un problema molt gran de lideratge amb Carles Puigdemont".

En aquest punt, l'empordanès Antoni Strubell, exdiputat de Solidaritat i membre de l'ANC, també destaca un altre factor clau: “Els atemptats del 17 d’agost, la reacció al fet traumàtic, tenir un escamot gihadista a Ripoll i que l’Estat hagi impedit qualsevol investigació en profunditat sobre els antecedents de l’imam, sumat a escàndols de l'esquerra com el cas de la DGAIA".