Com contrarestar l’amoralitat ultra
Una de les preocupacions centrals de les forces democràtiques és com contrarestar el discurs simplista i trampós, però escampadís i aparentment efectiu, que l’extrema dreta propaga, sobretot a través de les xarxes socials i d’allò que està substituint la manera tradicional que teníem d’informar-nos i de conformar les nostres opinions. (L’altre dia, en un establiment del centre de Barcelona, l’empleada, una dona jove, es va sorprendre en veure que duia un diari sota el braç, i va exclamar, ingènuament, en el seu spanglish: “Pero señor Josep Maria, ¡qué old-fashioned, leyendo un periódico de papel!”)
Als Estats Units, on la qüestió és particularment candent, l’esquerra està començant a utilitzar els debats a les xarxes i els pòdcasts, fins ara absolutament dominats per la ultradreta, per combatre els seus arguments, sense por a ser bel·ligerants. La conclusió a què arriben aquests sectors, llegim al New York Times, és que el conflicte atreu l’atenció i que, al capdavall, “vivim en una economia de l’atenció”. Naturalment, els qui preferim un debat més serè —i, sobretot, més ric i argumentat— veiem un risc en aquesta opció, convençuts que no es pot combatre l’altre amb les mateixes armes i perquè moralment no podem estar d’acord amb una de les conclusions, entre cínica i pessimista, a què arriba un dels podcasters consultats pel diari: “A la gent li agrada detestar la gent”. Que és el que fa, en efecte, una part substantiva de l’electorat que dona suport a Trump.
La crisi política que vivim és, per damunt de tot, una crisi moral, com ho va ser, fa uns anys, la gran recessió econòmica. Recordo que l’economista Antón Costas em deia aleshores que la crisi financera del 2008 era fruit d’una fallida moral, en què les institucions bàsiques per a un funcionament correcte de l’economia havien estat posades en qüestió mentre que el financer passava a ser el nou heroi moral del capitalisme. Ara, tal com temia el mateix Costas —que ha insistit fa poc que “el creixement econòmic no millora, per si sol, la vida dels ciutadans”—, vivim les conseqüències polítiques d’aquella fallida moral, amb uns polítics —amb Trump i Netanyahu al capdavant d’una llista que voldríem més curta— que han perdut tota noció de decència i de límits a la seva acció. Només cal recordar l’afirmació de l’ara president americà, feta en la campanya del 2016, en el sentit que si ell matava algú en plena Cinquena Avinguda no perdria ni un sol dels seus votants. O la seva indulgència amb les “coses que passen”, referint-se a l’assassinat i esquarterament d’un periodista saudita.
Amb tot, l’esquerra necessita imperiosament recuperar un llenguatge més explícit i directe. Al setembre, la vicepresidenta Kamala Harris va publicar unes memòries, titulades simplement 107 days, sobre el breu període en què va ser la candidata a la presidència després de la renúncia tardana de Joe Biden. Un periodista irlandès, Fintan O’Toole, que és alhora un crític literari i un comentarista polític molt fi, ressenyava el llibre de Harris i deia que “contra l’amoralitat desenfrenada de Trump, els demòcrates oferien una compassió sentimental”, tot recordant la intervenció de la candidata en la convenció demòcrata quan es va referir a la situació a Gaza amb aquestes paraules: "La magnitud del sofriment és desoladora”. Com adverteix el mateix O’Toole, però, “ser el partit que sent tot el dolor del món no és una bona resposta davant d’un president que convida els seus partidaris a compartir l’alegria pura de poder-lo infligir”.
Mentrestant, l’elecció de Zohran Mamdani com a alcalde de Nova York ha reobert el debat sobre què els cal, als demòcrates: si adoptar el discurs diguem-ne “radical” del nou alcalde, o bé la moderació centrista de les governadores electes de Virgínia i Nova Jersey. Un debat que pertoca a les esquerres de tot arreu i que ja ha tingut lloc a la Gran Bretanya entre l’esquerranós Corbyn i el desastre absolut que està sent Starmer. Però més enllà d’aquest debat indefugible, penso que hi ha una feina igualment urgent i que té molt a veure amb la responsabilitat dels mitjans de comunicació, i és que no hauríem de contribuir a inflar artificialment el globus de la ultradreta. Un fenomen que tinc la convicció que és més conjuntural del que ens pensem. Perquè arribarà un dia que l’electorat que avui està castigant l’establishment amb un vot a l’extrema dreta, sense que li importi la seva obscena amoralitat, acabarà descobrint per si mateix que si votes un idiota (Mazón, sense anar més lluny), en pagaràs les conseqüències.
