Procés Sobiranista
Política 20/08/2022

Escòcia, l'últim referent per a l'independentisme

Kosovo, Eslovènia, les repúbliques bàltiques, Irlanda i el Quebec han anat perdent protagonisme

3 min
Una manifestació a Escòcia amb banderes d'Escòcia i Estelades

BarcelonaHi va haver un dia en què Kosovo es va convertir en el principal referent de l’independentisme català. El 22 de juliol del 2010 el Tribunal Internacional de Justícia va concloure que la declaració unilateral d’independència (DUI) del 2008 “no va vulnerar cap norma aplicable al dret internacional”. L’opinió consultiva del Tribunal de la Haia obre una porta a fer el mateix a Catalunya, defensen des d’aleshores els líders del moviment independentista. La DUI que el Parlament va aprovar el 2017 anava, de fet, en aquesta línia. Però les externalitats negatives de tenir-lo com a referent aviat van fer saltar les alarmes d’un moviment que reivindica el seu pacifisme i la no-violència. Cada cop que se citava Kosovo hi havia algú que recordava els més de 10.000 morts i desapareguts i el milió de persones desplaçades per la guerra amb Sèrbia. Així que ha passat a citar-se cada cop més amb la boca petita i ha desaparegut dels documents dels partits.

Durant els anys del Procés, els dirigents catalans s’han emmirallat també en les altres repúbliques dels Balcans, en especial Eslovènia; en les bàltiques, Irlanda i el Quebec, però és Escòcia l’únic referent que ha perdurat inamovible. Amb un referèndum acordat el 2014 que els partidaris del Yes van perdre per 10 punts de diferència (avui entrevistem qui era llavors el primer ministre, Alex Salmond) i un altre que l’Scottish National Party (SNP) promou per a l’any que ve –de moment sense acord amb Downing Street–, Escòcia marca el camí.

La taula de diàleg que el Govern (la part d’ERC) comparteix amb la Moncloa està pensada precisament com una via per vehicular un hipotètic acord que en el cas català, però, mai s’ha vist a prop.

Aval a la DUI

Encara no era el líder d’ERC, però el llavors eurodiputat Oriol Junqueras, es va afanyar a celebrar aquell 22 de juliol del 2010 que la justícia internacional “avalés que les comunitats polítiques com Catalunya segueixin avançant en el camí de la llibertat”. A Esquerra, el cas de Kosovo va ser àmpliament reivindicat durant anys i, fins i tot quan començava el viratge de la unilateralitat cap al diàleg, la militància encara va forçar que s'hi fes referència en la conferència nacional del 2018 . Un any després, però, va desaparèixer-ne qualsevol referència en el nou full de ruta avalat per les bases.

Des del Palau de la Generalitat, ja amb rumb cap al 9-N, el portaveu, Francesc Homs (CiU), també reivindicava Kosovo el 2012 i els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional situaven l’exemple com una de les possibilitats per a Catalunya. El conflicte bèl·lic que portava associat no va aguantar les comparacions.

A Eslovènia el conflicte armat havia estat molt menys intens, s’havia resolt amb un referèndum i una posterior DUI n’havia avalat la independència. Durant anys, partits i entitats independentistes van convidar els líders d’aquell procés a xerrades per promocionar la via eslovena. Però en els deu dies que va durar la guerra el 1991 van morir una seixantena de persones i, a diferència de Catalunya, Eslovènia disposava d’exèrcit. Quan a Quim Torra se li va acudir recuperar la carpeta eslovena el 2018, al president ja no el va seguir pràcticament ningú.

De les repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia) fins i tot es va agafar la idea de fer una cadena humana per reivindicar la independència. Ho van fer l’ANC i Òmnium, convidant a protagonistes d’aquella cadena bàltica del 1989 per fer la Via Catalana en la Diada de l’any 2013. El desmembrament de l'URSS –com el de Iugoslàvia pel que fa als Balcans– també hi afegia diferències evidents amb el cas català.

La via negociada

Irlanda s’ha citat menys durant el Procés. L’illa va aconseguir la independència el 1921 després d’anys de violència als carrers i va quedar partida en dos. Recentment, Junqueras l’ha fet servir com a exemple (també l’Índia), tot i que no s’hi va celebrar cap referèndum: Londres sí que en va autoritzar un, però a Irlanda del Nord el 1973.

Són el Quebec i Escòcia els dos referents que millor han aguantat l’escrutini públic. Sense violència, amb protagonisme per a la negociació política i atorgant l’última paraula a la ciutadania en referèndum. El problema del Quebec ha estat que l’independentisme s’ha enfonsat: d’un 45% dels vots el 1994 –van perdre el referèndum per un sol punt l’any següent– a menys del 20% el 2018.

Escòcia ha estat reivindicada per tots els presidents de la darrera dècada. Per Artur Mas i, després, Carles Puigdemont, Quim Torra i també Pere Aragonès, que ja s’ha reunit amb la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, en un dels seus pocs contactes internacionals. Partits i entitats estan còmodes amb la comparació. La CUP fins i tot proposa que l’any que ve Catalunya faci coincidir un nou referèndum unilateral amb l’escocès. I és que Escòcia continua marcant el camí.

stats