Espanya, el país on el sistema electoral més beneficia la dreta
BarcelonaNo apareix de forma explícita en la Constitució espanyola del 1978, però el marc electoral establert per reial decret el 1977 i consolidat per la llei orgànica del règim electoral general (LOREG) ha marcat d’allò més la política espanyola i catalana. A diferència del que fan un centenar de constitucions d’arreu del món, l’espanyola inclou pocs detalls sobre el sistema electoral: que el Congrés ha de tenir entre un mínim de 300 i un màxim de 400 escons (en té 350 des del 1977), que la circumscripció electoral ha de ser la província, que cada una haurà de tenir “una representació mínima inicial i distribuirà els altres en proporció amb la població” i que la forma de triar els diputats es farà amb “criteris de representació proporcional”. La LOREG va consolidar el 1985 que a cada província li correspon un mínim inicial de dos escons i que la fórmula d’Hondt seria la utilitzada per repartir-los.
La tria d’aquest sistema va ser del tot menys fútil. La decisió, 47 anys després de l’aprovació de la carta magna espanyola, continua tenint un efecte transcendent en la vida electoral de l’Estat. Tal com és ben conegut per la recerca existent, l’elit governant tria un sistema electoral i unes normes que li permetin mantenir-se en el poder. Intenten fer el possible per no deixar les regnes de l’estat, sobretot en transicions, com l’espanyola, en què l’establishment del règim autoritari és l’encarregat de dissenyar el pas a la democràcia.
Una coneguda anècdota ho il·lustra: una periodista li va preguntar a Pío Cabanillas, l’aleshores subsecretari del ministeri d’Informació i Turisme (del qual era titular Manuel Fraga), quin partit preveia que guanyaria les primeres eleccions. “No sé qui, però guanyarem”, va ser la resposta. L’estratègia d’enginyeria electoral (també en podríem dir manipulació) es va posar en pràctica dissenyant un sistema electoral que afavorís l’elit governant. Així, es va dissenyar un sistema que donés a la Unió de Centre Democràtic (UCD) la majoria absoluta d’escons amb el 30-33% de vots, xifra que la majoria d’enquestes els donaven. Es va arribar a canviar la proposta inicial de 4 escons a 2 per província perquè igualava massa els districtes petits amb els grans. La garantia d’una victòria va ser un dels motius, segons molts dels protagonistes de l’època, de la mateixa creació d’UCD. Les regles del joc eren tan importants que quasi cap de les esmenes de l’oposició es va acceptar.
Tot i que les eleccions generals se celebren el mateix dia, els especialistes parlen sovint de tres subeleccions: les dels districtes petits (d’1 a 5 escons), mitjans (de 6 a 9) i grans (10 o més). Les dinàmiques en cadascun són molt diferents i han generat importants biaixos: el primer, la creació d’un sistema electoral que beneficia els partits majoritaris (més de la meitat dels districtes tenen menys de 5 escons); el segon, la sobrerepresentació inicial de les zones rurals i més conservadores (allà on la UCD esperava treure millors resultats); i el tercer, el fet que la baixa participació electoral, impulsada en part pel sistema electoral, beneficiï habitualment els partits conservadors.
El valor d’un vot a Espanya
Aquests biaixos majoritaris i conservadors no són necessàriament inevitables. Per exemple, les zones rurals de Mèxic o el Perú, menys poblades i sobrerepresentades, eren més aviat d’esquerres. I algunes zones urbanes i poblades, i per tant infrarepresentades, no sempre són d’esquerres, com per exemple el cas de Madrid. Segons un estudi recent fet pels politòlegs Pablo Beramendi (Duke), Carles Boix (Princeton), Marc Guinjoan (UAB) i Melissa Rogers (Claremont) en el qual es comparen 247 eleccions en 65 països, el sistema electoral espanyol és un dels que genera un biaix conservador més gran, és a dir, que sobrerepresenta sobretot el PP (abans UCD i AP) i, en grau més baix, Vox. Donat que el sistema electoral és el mateix en les eleccions catalanes, els biaixos al nostre país també es produeixen, tot i les diferències en el sistema de partits i el fet d’usar les províncies com a districte electoral, uns límits poc coherents amb la realitat territorial (i històrica) de Catalunya. Això, però, ja són figues d’un altre paner.
El gràfic curiós de la setmana
Mals resultats electorals... canvis de logotip
El setembre Esquerra Republicana de Catalunya va decidir actualitzar la seva imatge gràfica. Dotze anys després de l’últim canvi, el partit va decidir renovar els colors, la grafia i altres elements del logotip. Segons la base de dades Political Parties Logo Database, fer retocs al logotip del partit és força habitual. Des del 1980, en els 17 països i 157 partits considerats, ha passat més de 600 vegades. La pràctica més habitual és canviar la imatge (més de 300 cops) o la lletra (270), mentre que variar el color de la formació política és molt menys comú. També varia en funció del país. Així, mentre a l’estat espanyol només en prop d'una quarta part dels comicis hi ha hagut logos nous, a Islàndia o Finlàndia el més comú és que l’electorat es topi amb un rebranding de la majoria de les formacions polítiques.