El fiscal general i la justícia-ficció
MadridAquesta legislatura passarà a la història política del país com una etapa plena de paradoxes, possiblement com a resultat de la contradicció inicial. Té tot el sentit del món que governi qui pot reunir una majoria parlamentària, però les coses haurien sigut ben diferents si hagués accedit al poder el PP, com a partit més votat. La queixa permanent de Feijóo, des que va fracassar en el seu debat d’investidura, ho ha contagiat tot, en especial al món judicial, i ha aconseguit el deteriorament progressiu de les condicions en què s'ha hagut de desenvolupar l'acció de govern. Ja se sap que les línies paral·leles, si es troben en algun lloc, és a l'infinit. I ha estat així, en paral·lel, com han anat avançant els camins dels socis del pacte per fer president Pedro Sánchez, fins a arribar a un punt en què res resulta ja pronosticable. Ni com i quan acabarà la legislatura, ni com i quan arribaran al seu termini els procediments judicials que mantenen el PSOE en suspens.
La decisió més important que ha de prendre el líder socialista en els pròxims mesos és quan abaixa finalment la persiana i convoca eleccions. Tornarem a sentir que són els comicis més importants del segle, o fins i tot de la moderna era democràtica d'Espanya, i en cert sentit no faltarà raó als que ho diguin. Si les enquestes no s'equivoquen i és veritat que Vox li està menjant terreny al PP de manera continuada des de la tragèdia de la DANA –de la qual està a punt de complir-se un any–, l’accés de l’extrema dreta a l’exercici de responsabilitats de govern podria estar a prop. I aquest seria un canvi substancial en la nostra experiència de vida democràtica. Els discursos de Vox en tots els àmbits de la política interior, i no diguem en relació amb la política internacional, implicarien canvis d’escenari radicals. Probablement el PP hauria de fer moltes concessions i el país iniciaria una etapa plena d’incerteses i tensions. L'autèntic canvi, amb aquests pronòstics demoscòpics, no seria que governessin els populars, sinó que haguessin de governar agafats pel coll per Vox. L'experiència municipal i autonòmica d'aquesta mena de coalicions no ha estat positiva per al PP.
La pressió de Vox
Vinculo aquesta reflexió amb el paper jugat per Vox en el deteriorament de les institucions. Mentre va tenir més de cinquanta diputats –quantitat mínima exigible per recórrer al Tribunal Constitucional– el partit d'Abascal va impugnar pràcticament totes les lleis que no havia pogut frenar al Congrés. I la seva millor victòria va ser aconseguir l'anul·lació dels decrets de l’estat d’alarma, en una sentència en què l’anterior majoria conservadora del tribunal va dir que per fer front a la pandèmia calia haver decretat l’estat d'excepció. El que va passar amb l’instrument jurídic per fer front a l’emergència sanitària dona una idea de la capacitat de recargolament de l'actuació de la dreta, en especial de Vox, en les seves iniciatives als tribunals.
Hi ha molts més exemples d’aquesta mena, com ara tot allò relacionat amb el Procés. Encara que Feijóo hagués volgut intentar una aproximació seriosa a Junts per facilitar el seu debat d’investidura, s'hauria trobat amb la impossibilitat de fer passos endavant per l’existència i la pressió de Vox. I això pot passar també en el futur. L’extrema dreta no només ha condicionat l’estratègia del PP durant aquesta legislatura, sinó que ha incidit en un ampli espai social, a través de la seva influència en tota mena d’organitzacions conservadores, jurídiques i d’altres especialitats. Vox va demanar condemnes de trenta anys de presó a la causa de l'1 d'Octubre. Es va oposar als incidents de nul·litat de la sentència, als indults i a la llei d'amnistia. I si no ha pogut continuar amb el seu activisme en aquest terreny és perquè li falten diputats per continuar omplint de recursos el Constitucional, atès que fan falta els cinquanta abans esmentats per impugnar les lleis. En aquest terreny ha hagut de cedir el protagonisme al PP, capficat en la idea de “derogar el sanchisme”.
Per aconseguir aquest propòsit, els populars han tensat la vida dels tribunals tant com han pogut. Aquesta és una de les causes de la crisi en les relacions entre el poder executiu i el judicial. El cas del fiscal general de l'Estat és clamorós, com ho havia estat la utilització del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) mantenint-lo bloquejat durant cinc anys perquè no perdés la seva majoria conservadora. Però l'assumpte del fiscal general, Álvaro García Ortiz, és fascinant, de justícia-ficció. El Suprem l’ha enviat a judici després d’haver-lo processat amb una interlocutòria aprovada per dos vots a un. El magistrat discrepant, Andrés Palomo, explicava la paradoxa de la decisió dient que “no resulta possible atribuir-li d’una manera mínimament justificada la filtració” de la qual se l'acusa.
La indemnització i el deute a l'Agència Tributària
Com és ben sabut, aquesta filtració consistia en un correu electrònic enviat a la Fiscalia per l’advocat de la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, proposant un acord per reconèixer dos delictes fiscals del seu client, l'empresari Alberto González Amador. Aquesta seria la revelació de secrets. I s’ha obert el judici oral per, “indiciàriament, haver revelat, en la seva condició de fiscal general de l'Estat, secrets dels quals podria haver tingut coneixement per raó del seu càrrec”. A García Ortiz se li exigeix una fiança de 150.000 euros, mentre que la seva presumpta víctima, González Amador, li reclama 300.000 euros d'indemnització. És curiós com se li ha girat la truita en aquest assumpte. Una de les paradoxes del cas consistiria en el fet que, si la parella d’Ayuso aconsegueix la condemna que demana per al fiscal general, gairebé podrà pagar el seu deute a l'Agència Tributària amb els diners que li haurà d’abonar García Ortiz.
Dit tot això, els socialistes tenen més motius de preocupació per la gravetat dels nous informes que s'esperen de la Guàrdia Civil sobre les actuacions dels Cerdán - Ábalos - Koldo García. Aquesta qüestió continua oberta. Els casos de la dona i el germà de Pedro Sánchez són una altra cosa. Tots dos no haurien hagut d'accedir com ho van fer a institucions de les quals, com ja s’ha vist, han hagut de sortir. Sobre això continuarà havent-hi soroll, però el més greu és l'actuació dels comissionistes infiltrats a l'administració pública.