Per què Julio Iglesias és una figura tan important per a la dreta?

BarcelonaJulio Iglesias, a més de ser un artista de renom internacional, no és una figura ideològicament neutra. El 29 de febrer del 1996, quatre dies abans de les eleccions generals, el cantant va comparèixer al costat de José María Aznar en una plaça de toros de Saragossa plena de gom a gom que el va rebre amb eufòria. Allà Iglesias va explicar que havia decidit fer el pas de mullar-se políticament per primer cop perquè "un país no creix mai si no té un canvi", va dir en referència als tretze anys que ja feia que Espanya era governada per Felipe González. "No hi haurà un millor president per a Espanya que José María Aznar!", va proclamar després d'explicar que havia tingut llargues converses amb el líder del PP abans de fer el pas.

Hores després el mateix dia, Iglesias va acompanyar Aznar al macromíting que es va fer a l'estadi de Mestalla, a València, davant de més de 60.000 persones, encara avui el rècord d'assistència a un acte de campanya des de la República.

Ara fem un salt fins al 28 de juny del 2023, també poc abans d'unes eleccions generals. Aquell dia el candidat popular, Alberto Núñez Feijóo, va acudir al programa El hormiguero d'Antena 3 i va explicar que uns dies abans havia parlat amb Julio Iglesias i li havia dit que estava especialment preocupat per la qüestió de l'aigua. Llavors va explicar que tenien relació i que havia rebut els seus consells de cara al programa. Curiosament, un parell d'anys abans, el 9 de novembre del 2021, qui havia anat a El hormiguero havia estat Isabel Díaz Ayuso, i allà havia deixat anar la frase següent: "Julio Iglesias és el meu altre rei".

Per tant, queda clar que Julio Iglesias és una figura fortament lligada al PP. El cas del cantant recorda també el del tenor Plácido Domingo, que també va ser objecte de denúncies per part d'una vintena de companyes de feina i va rebre un suport total i absolut per part de la dreta i l'establishment madrileny. El 9 de juny del 2021, en la seva reaparició pública als escenaris espanyols després de l'escàndol, els 1.600 assistents al Teatro Real el van rebre amb ovacions i aplaudiments. Qui hi havia aquell dia al Teatro Real? Òbviament, Isabel Díaz Ayuso. Temps després el PP, Vox i Cs votarien en contra de retirar-li el títol de fill predilecte de Madrid.

Tant Iglesias com Domingo, a part de tenir idees conservadores, són estendards d'espanyolitat i models de masculinitat per a la dreta més rància de l'Estat. Defensar-los no és defensar unes persones concretes, sinó una determinada visió d'Espanya i de la vida. Quan Díaz Ayuso defensa Iglesias, el que fa és plantejar la qüestió com una batalla més de la guerra cultural entre l'esquerra i la dreta, al més pur estil trumpista. Que Feijóo sigui més prudent respon simplement al fet que el polític gallec encara és de la vella escola i li costa entrar en el paradigma de la guerra cultural. Però té les de perdre davant d'Ayuso, perquè ara tota la política ja és guerra cultural.