La gran pregunta sense una sola resposta: què va ser l'1-O?
L’intercanvi de cartes d’aquesta setmana entre Oriol Junqueras i Jordi Sànchez en aquest diari, que havia de servir en principi per mostrar les diferències estratègiques entre ERC i Junts al voltant de la via unilateral, ha provocat tot el contrari. Junqueras i Sànchez són ara objecte de les crítiques per part de l’independentisme més dur per haver-se atrevit a qüestionar el relat oficial sobre l’1-O. Volent-se desmarcar, Sànchez ha acabat al mateix bàndol que Junqueras en aquesta guerra.
L’article de Junqueras era valent pel que tenia d’autocrítica. D’una banda recollia el guant llançat en el seu dia per Carme Forcadell quan va reconèixer que els havia faltat empatia amb els contraris a la independència, i de l’altra llançava una crítica de profunditat a la via unilateral (sense anomenar-la, això sí, perquè encara forma part de l’ideari del partit). La frase clau és aquesta: “Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir”. Aquí Junqueras diu dues coses: la primera és que la via unilateral no és viable (sense força coercitiva, reconeixement internacional, etc.). I la segona, i més important, és que no és desitjable perquè abocaria a una fractura social, a un enfrontament intern entre catalans que, a la llarga, faria també inviable l’objectiu.
Resposta de Sànchez
En canvi la carta de Sànchez defensa la via unilateral, però fa l’efecte que més com a estratègia per forçar una negociació amb l’Estat que com a via per assolir directament la independència. Per això, quan parla de l’1-O diu: “De fet, soc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”. Per tant, el que tenim és que tant la crítica de la via unilateral per part de Junqueras com la defensa que en fa Sànchez són només per una qüestió tàctica: un pensa que resta suports interns i per tant és contraproduent, i l’altre ho veu com una carta per pressionar l’Estat.
El problema és que això no és el que es va explicar abans de l’1-O, que es va presentar com un referèndum de veritat i es va deixar creure la gent (la independentista però també la unionista, que va córrer a treure els diners dels bancs) que es comptava amb la capacitat per fer-la efectiva, cosa que després es demostraria que no era així. I que l’objectiu final era fer seure l’Estat en una taula és evident perquè, quan aquest fet no es va produir, l’única alternativa que es va posar sobre la taula era triar entre exili o presó. Per tant, és lògic que hi hagi sectors de l’independentisme que se sentin estafats. Ara bé, el que és incomprensible és que tres anys i mig després encara s’estigui discutint sobre què va ser l’1-O. Fins ara, la millor definició és la que en va donar Jordi Cuixart durant el judici, quan va dir que va ser “l’exercici més gran de desobediència civil que hi ha hagut a Europa”.
