Guia per entendre el PP valencià

BarcelonaDins de l’univers del PP espanyol, el PP valencià té fama d’excessiu i problemàtic. De màquina d’obtenir vots, però també de font d’escàndols. Si mirem amb deteniment, però, el PP valencià no n'és un, sinó tres. El d’Alacant, el de València i el de Castelló.

El PP d’Alacant és el que més s’assembla al madrileny i, per tant, és el més ayusista. Està assentat en un territori sense una identitat valenciana definida i que en molts aspectes és com una extensió –la platja, de fet– de la capital de l’Estat, i el seu gran motor és la construcció i el turisme, és a dir, els diners fàcils. L’hegemonia conservadora a les comarques castellanoparlants és abassegadora, i això el converteix en un feu inexpugnable a l’estil de Múrcia. No en va, les dues vegades que el PP ha desbancat l’esquerra ho ha fet amb candidats alacantins: Eduardo Zaplana el 1995 i Carlos Mazón el 2023, tots dos amb un perfil més liberal que conservador.

El PP de les comarques de la província de València té més consciència valenciana, encara que sigui regional. Això l’apropa més a un PP com el balear. Però, alhora, també pel seu caràcter més urbà, és més progressista que el PP alacantí o castellonenc. La causa és que a les comarques centrals del país i també en algunes àrees metropolitanes l’esquerra continua sent potent i, especialment Compromís, li disputa la bandera de la valencianitat. Cal recordar que el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, governa aquesta institució no de la mà de Vox sinó en aliança amb un partit progressista que és una escissió del PSPV, Ens Uneix. I així la diputació, per exemple, no ha reduït les ajudes al valencià ni a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El PP castellonenc té molt menys pes per una qüestió demogràfica, però sovint fa d’àrbitre entre València i Alacant i això li atorga un paper més rellevant del que li pertocaria. La cultura política dels populars castellonencs és la dels clàssics cacics, i per això Carlos Fabra, quarta generació d’una família que domina la política castellonenca, és la seva figura històrica més prominent. També són, alhora, els més ideològicament conservadors i a qui més s'assemblen és al PP gallec. Evidentment, això és una simplificació i a tot arreu hi ha de tot, però sí que existeixen idiosincràsies que cal conèixer per entendre un territori més complex del que sembla.

Els detalls

Dijous, mentre al Tribunal Suprem tenia lloc la darrera jornada del judici al fiscal general, Pedro Sánchez es va posar texans –pantalons i caçadora– i va visitar RNE3 per xerrar de música. Allà va lloar el darrer disc de Rosalía, Lux –“És una meravella”, va dir–, i va explicar que li agradava també la cantant nord-americana Sharon Van Etten i el grup canadenc Destroyer.

Carles Puigdemont va revelar divendres a X que li ha arribat una carta de la Hisenda espanyola al seu domicili de Waterloo amb l’adreça escrita en català: “Avinguda de l’advocat”, tot i que el nom oficial és en francès “Avenue de l'Avocat”. Puigdemont felicitava els serveis postals belgues i rematava: “Ara prova tu d’enviar una carta al “passeig de la Castellana” de Madrid, a veure si arriba...”