Entrevista

Irene Montero: "Hi ha sectors reaccionaris que saben com tòrcer el braç al PSOE"

Ministra d'Igualtat

MadridIrene Montero (Madrid, 1988) és ministra d’Igualtat i aquesta setmana ha vist com el Congrés, gràcies a l’aliança entre el PSOE i el PP, li reformava una llei insígnia, la del només sí és sí.  Aquest dissabte ha estat a Barcelona per presentar el llibre de l’advocada Carla Vall, Trenqueu en cas d’emergència (Univers).

No ha estat una setmana fàcil per a vostè.

— Ha estat una setmana molt difícil, la més difícil que he viscut al Parlament segur. Ningú ens va dir que seria fàcil i les feministes ho sabem prou. Però també és evident que a nosaltres, a escala estatal, se’ns està fent pagar un preu que no s'havia fet pagar a molta gent abans. Té a veure també amb la fortalesa dels avenços i les transformacions que som capaços d’impulsar. De vegades fins i tot quan ens obliguen a retrocedir, com en aquesta tornada al Codi Penal anterior a la llei del només sí és sí.

En el moment de l’aprovació de la reforma de la llei, què pensava veient el PP aplaudint?

— Demostra que és una victòria dels sectors reaccionaris, no? Que aquests sectors del poder judicial, polític i mediàtic han llançat una gran ofensiva contra la llei, contra un avenç molt important en l’àmbit penal com és posar el consentiment al centre. I també contra el govern. 

Al Congrés va parlar “d’aguantar el tipus”. Que potser s’està bunqueritzant?

— Nosaltres? Estem impulsant transformacions. Per això, per a Podem ha estat tan important des d’abans que comencés la legislatura parlar de la majoria plurinacional, progressista i feminista que fa possibles aquests avenços i reconèixer el treball compartit amb les forces de govern i també amb ERC i EH Bildu. És l’única via digna, just en un moment en què, en l’àmbit internacional, hi ha una ofensiva reaccionària.

Cargando
No hay anuncios

Els seus socis de govern formen part del que vostè anomena l’ofensiva reaccionària?

— Hi ha certs sectors reaccionaris al nostre país que saben que tocant les tecles adequades poden tòrcer el braç al PSOE i això ha passat amb aquesta reforma de la llei del només sí és sí. Amb el PSOE som capaços d’arribar a acords quan mira cap a l'esquerra. Penso, per exemple, en la intervenció del mercat del lloguer o de l’energia. La primera vegada que Ione Belarra va proposar intervenir en el mercat de l’energia, la mateixa vicepresidenta tercera la va qualificar de demagoga. Però mesos després era una solució ibèrica.

Què ha fet malament el ministeri d’Igualtat perquè hagi afavorit gairebé mil rebaixes de penes?

— En els dos anys de tramitació, cap organisme de l’Estat que va revisar la llei al govern, al Parlament, en cap grup parlamentari, va poder preveure que hi hauria decisions judicials de rebaixes de penes, que tot i això són una minoria: hi ha un terç en què s’estan produint rebaixes i dos terços que no. I insisteixo que encara no són decisions fermes.

Cargando
No hay anuncios

El fet és que algunes d’aquestes rebaixes s’han produït: què els diu, a les dones afectades?

— Perdó, perquè només que una dona pateixi ja caldria que l'Estat li demanés perdó. Les rebaixes de condemnes són decisions de l’àmbit judicial, un poder diferent del meu, que és el poder executiu. Però en tant que representant de l’Estat, demano perdó a aquestes víctimes. Aquesta llei es fa perquè Espanya té un sistema penal d’impunitat per als agressors: només es denuncien un 8% de les violències sexuals i d’aquestes, només un terç obtenen una condemna per a l'agressor. L’Estat té una responsabilitat davant les víctimes, fins i tot amb el 92% que no denuncien, té l’obligació que tinguin assistència jurídica i també psicòlogues especialitzades en el seu procés de reparació i recuperació integral.

Segons el PSOE, el consentiment no s’ha tocat.

— Amb la proposta que han votat el PP i el PSOE, el punt que diu que “tot acte sexual sense consentiment és una agressió” queda degradat. Les feministes lluitem per la manera de judicialitzar una violència sexual com tot acte sexual sense consentiment i que el consentiment, o la seva absència més aviat, sigui l’únic que defineixi les agressions sexuals. En el moment en què tornem a incorporar la violència o la intimidació en la definició del que és una agressió sexual, establint diferents tipus d’agressió en funció de si hi ha violència o no, tornem a l'esquema anterior.

Es refereix al seu grup com “les feministes”: la resta de grups no tenen feministes?

— Al contrari. Una de les aliances més enfortides en aquests quatre anys de legislatura és la de la majoria feminista, la feina que hem desenvolupat per tirar endavant la llei trans i la de drets del col·lectiu LGTBI, la nova llei de l’avortament, la renovació del pacte d’Estat contra la violència de gènere amb tots els grups excepte l’extrema dreta.

Cargando
No hay anuncios

Aquest feminisme està més desunit que mai, com es pot recosir?

— Sempre hi ha hagut posicions molt diverses en els feminismes, a Catalunya i Espanya. Però això no ens ha impedit mai tenir una agenda d’avenços comuna.

Un exemple de discrepància és la llei trans. S’ha difós la idea que els homes poden utilitzar el canvi de gènere al Registre Civil de manera fraudulenta en presons o en competicions esportives.

— Darrere de tot això hi ha un plantejament que, en el pitjor dels casos, es fa sabent que és transfòbia. Les persones trans no són homes que un dia es lleven i es fan dones, o dones que un dia es lleven i es fan homes. La llei trans assegura que l’Estat reconegui qui són. Que les lleis puguin utilitzar-se amb finalitats diferents de les que han estat previstes, d'això se'n diu frau, i està previst per a moltes altres lleis.

Després de la crisi d’aquesta setmana, ha parlat amb Sánchez?

— No.

Cargando
No hay anuncios

Li ha demanat la dimissió?

— No.

Presentaria la dimissió?

— No, al contrari. És més important que mai que hi hagi persones, encara que ens hàgim quedat en minoria, que enviem un missatge clar: que els drets de les dones no es pacten amb el PP.

“Tothom sap que Sumar i Podem som diferents, que tenim formes diferents d’estar en política”
Cargando
No hay anuncios

Ahir Yolanda Díaz va fer campanya amb Ada Colau i l’alcaldessa de Barcelona li va dir que l’ajudaria a ser la primera presidenta d’Espanya. Vostè també l’ajudarà?

— Yolanda Díaz ha de decidir si vol ser la candidata de Podem. Hem viscut amb molta preocupació i tristesa que hagi plantejat que Sumar pot fer camí sense Podem. Treballarem perquè Yolanda Díaz pugui ser la candidata de Podem. Ens preocupa que escolti planejaments com els que deien a Íñigo Errejón que es presentés sol perquè obtindria un resultat excel·lent. Aportem una ferma convicció fins i tot quan hi ha un cost polític. Amb la llei trans, per exemple, Podem va estar bastant sol, al costat d’ERC i EH Bildu. 

S’ha sentit secundada per Yolanda Díaz?

— M’han preguntat molts cops què en penso quan hi ha molta gent que pensa que Yolanda Díaz es posa de perfil en determinats moments o que no ens dona suport. No m’hi he pronunciat i crec que no hi ajuda. Tothom sap que som forces diferents, que tenim maneres diferents d’estar en política. La condició perquè hi hagi majories en una institució per tirar endavant transformacions és defensar-ho quan té un cost polític i quan et tiren dards. Ho vam fer quan s’havia de defensar el referèndum, que potser ens va passar molta factura política, però ho vam fer sens dubte.

Si no hi ha acord, es presentaran separadament a les eleccions generals? 

— No hem arribat a aquest moment. És millor un acord de coalició entre Podem i Sumar i hi treballem. També els dies previs a la votació de la reforma de la llei del només sí és sí em preguntaven: “Manté l’esperança?” Tinc l’obligació de mantenir-la. No només mantenir l’esperança, sinó mantenir tot el treball polític per arribar a un acord. Hi ha vegades que no arribem a convèncer, però el primer que s’ha de fer per convèncer és creure que es pot.

Cargando
No hay anuncios

Va dir que si hi havia una persona que podia situar-la en una llista amb Íñigo Errejón era Yolanda Díaz. Ho continua pensant?

— Per descomptat, si arribem a un acord de coalició entre Podem i Sumar. Íñigo Errejón va ser una de les primeres persones que va ser a les primeres files de l’acte de presentació de Sumar. Així que és en mans de Yolanda Díaz arribar a un acord de coalició i que hi hagi unes primàries per fer la llista.

Quina és la línia vermella per arribar a un acord?

— No crec que sigui una qüestió de línies vermelles. És una qüestió de voluntat política. La gent no és tonta, veu que hi ha diferències entre Podem i Sumar, entre Podem i Més Madrid o Podem i Compromís, que són els partits que principalment formen Sumar, però dins d’això creiem que és millor un acord. Em preocupa veure que Yolanda s’allunya d’aquesta voluntat política d’acord, plantejant dubtes seriosos i dient que podria ser una bona idea que Sumar anés sense Podem.

És un tema de quotes?

— Una de les qüestions que està en dubte té a veure amb el pes que Podem ha de tenir en aquesta coalició, per això proposem que l’acord passi per unes primàries obertes i no sigui un pacte de despatxos.

Cargando
No hay anuncios

Comparteix l’acord de claredat que ha presentat el president de la Generalitat, Pere Aragonès?

— L'acord de claredat és una proposta que els comuns van fer molt abans i que es va rebutjar. No soc ingènua. Igual que els comuns no van tenir una majoria suficient per dur-lo a terme, crec que el president ara no el té. Veig raonable que es pugui fer aquest plantejament, però fins i tot les formacions independentistes el rebutgen i segurament ara mateix el president no té majoria per tirar-lo endavant.

Catalunya té dret a decidir?

— Sí, i tant, i ho vam defensar quan tenia molt de cost polític. Espanya i Catalunya treballen institucionalment per enfortir el diàleg, per la desjudicialització de la política i fent passos que, en soc conscient, segurament no són percebuts com a suficients per una part de la societat catalana, però que marquen un punt d’inflexió respecte al que vivíem els últims anys. Com més forta sigui la majoria plurinacional d’investidura en el pròxim cicle, més possibilitats tindrem d’avançar de manera més contundent.

Ministra, ens recomana un llibre?

— Un de Cristina Peri Rossi, que és uruguaiana però viu a Barcelona des de fa molts anys. Es diu Todo lo que no te pude decir.