Els independentistes i la fatiga dels metalls
MadridEls experts en enginyeria mecànica expliquen que la fatiga dels metalls ha sigut llargament estudiada –intensament des del segle XIX–, i que la seva causa més freqüent és la variació en les càrregues que suporten els elements afectats. Que em perdonin els enginyers si esquematitzo massa, però aquesta explicació científica m'ha fet pensar els darrers dies en les possibles raons dels resultats de les eleccions catalanes, i en les seves conseqüències. No sé si els lideratges dels partits i la forma d'exercir-los poden comparar-se amb el fenomen relatiu a la fatiga dels metalls i les causes que la provoquen, però diria que hi ha certes similituds.
S'ha utilitzat molt l'argument que la resposta donada per l'electorat a la cita del 12-M obeïa a una situació de cansament entre els ciutadans. Ara bé, em pregunto si aquesta saturació és la causa de la insatisfactòria collita dels partits independentistes, o més aviat l'efecte de la seva estratègia. La fatiga dels metalls electorals seria, en aquest supòsit, un resultat indesitjat de les successives i variables càrregues amb què s'ha tractat el cos social de Catalunya. Dit d'una altra manera, que l'essència del discurs independentista hagi sigut l'aplicació del martell piló de les idees d'amnistia i d'autodeterminació –això sí, amb intensitat variable– havia de produir el resultat d'una esquerda i després una fallida.
D'altra banda, el camí emprès per ERC i Junts al Parlament espanyol, obrint-se al diàleg i facilitant la investidura del líder socialista, era de difícil retorn. I l'amnistia va ser acceptada per la Moncloa amb relativa facilitat, perquè s'havia de regular per llei, i per tant sempre es podria dir que no era una decisió unilateral del PSOE, sinó un acord de l'òrgan legislatiu, és a dir, sotmès a la institució on resideix la sobirania popular. La discussió sobre la constitucionalitat o no de la mesura ja la resoldrà el Tribunal Constitucional, i no hi ha dubte que ho farà per avalar l'acord parlamentari.
La societat catalana era –i és– majoritàriament partidària de l'amnistia, encara que no tothom hi dona suport per raons d'equitat. Una part ho fa pel desig d'afavorir el final d'una etapa. En canvi, la possibilitat que fos acceptat un referèndum d'autodeterminació sempre ha sigut molt més remota, per no dir nul·la. La insistència a reclamar-lo contra tota perspectiva que la proposta prosperés no ha fet més que accelerar la fatiga dels metalls electorals. Sobre tot perquè paral·lelament s'ha anat posant de manifest que la societat catalana té molts problemes pendents de solució als quals calia dedicar més atenció i més recursos. La llista d'aquestes necessitats és molt àmplia, perquè inclou l'educació, la sanitat, els serveis socials, les infraestructures –pensem en Rodalies–, la sequera, la seguretat ciutadana i l'habitatge, entre moltes altres.
En aquest context el millor missatge que podria oferir el nou Parlament a la societat catalana és el de mostrar capacitat per aconseguir un inici de legislatura sense pèrdues de temps. No es tracta de fer-li la vida més còmoda a Pedro Sánchez, sinó d'arromangar-se. Si l'elegit és Salvador Illa no sempre tindrà fàcil el diàleg amb el mateix executiu espanyol. El PSOE té posada en ell molta confiança i aquests dies repeteix que el govern de la Generalitat es decidirà a Catalunya. Però després vindran els dies grisos i plens de núvols, en els quals qualsevol acord amb l'administració catalana serà considerada una concessió o un privilegi. Illa té bona relació personal amb Sánchez, i això sempre ajuda. Però la Generalitat haurà de collar més d'una vegada, perquè les tendències recentralitzadores hi són sempre i perquè el govern haurà de fer front a un clima de sospita permanent.
L'aliat real a Catalunya és el PSC
L'avantatge d'Illa és que no estem en altres fases de la vida política espanyola, quan al PSOE li interessava esquivar el PSC per entendre's directament amb CiU, encara que fos al preu de no tenir el govern de la Generalitat. La direcció socialista ha de ser conscient que després de les recents eleccions autonòmiques el seu principal aliat real a Catalunya és el PSC, i haurà de demostrar que el respecta.
En tot cas, abans d'arribar a poder fer aquestes comprovacions s'haurà de donar algun temps perquè els partits independentistes es ressituïn en la nova realitat. No sumen majoria, i això té moltes conseqüències. Algunes, ja ho estem veient, en forma de renúncies i dimissions, en particular a ERC, on el retrocés electoral ha provocat un terratrèmol. És un procés dolorós per a un partit que ha actuat amb responsabilitat jugant amb claredat, no a l'estira-i-arronsa. I ara no té cap altra sortida que mantenir-se fora del Govern, però sense contradir les opcions que va escollir. El problema, en tot cas, no el tenen exclusivament els republicans. El té el món independentista en el seu conjunt. En aquest sentit, Junts en general i Puigdemont en particular saben que comença una nova etapa, amb ells allunyats de l'exercici del poder. El grup parlamentari a Madrid és una palanca, però no un poder executiu amb organització administrativa i pressupostos.
La burgesia que durant molts anys va donar suport a CiU i la va alimentar haurà de reaccionar tard o d'hora. Sobre una cinta mecànica es pot caminar molt, fins i tot es pot córrer, però no es va enlloc. La imatge més probable que quedarà dels darrers anys no serà precisament d'avenços substancials en matèria d'autogovern. I ja veurem si hi ha capacitat per posar en marxa el canvi de finançament autonòmic i si el punt d'arribada té alguna cosa a veure amb la reivindicació d'un “model singular” –desafortunada expressió– per a Catalunya. De moment, Sánchez va col·locant missatges per marcar el terreny. Un de claríssim el va deixar anar aquest divendres a La Sexta, quan va dir que Puigdemont “ha d'assumir la realitat”, és a dir, adonar-se que després dels resultats electorals no serà investit president de la Generalitat, i menys amb el vot dels socialistes. Següent parada, les eleccions europees. Passades les catalanes, el PP torna al carrer el diumenge que ve. Veurem amb quin tipus de campanya, i com gestionarà la seva permanent disjuntiva entre moderació i radicalitat. Feijóo segueix en la cursa, però suant molt i molt la samarreta.
