Jordi Casassas: "La immigració no és ni ha estat mai un problema a Catalunya"

Prada de ConflentEl president de la Universitat Catalana d’Estiu, l’historiador Jordi Casassas, rep l’ARA en un dels pocs matins en què té un forat durant la setmana de frenètica activitat d’aquesta cita que, des de fa 57 anys, reuneix el bo i millor del catalanisme a Prada de Conflent.

L’edició d’enguany que acaba avui porta per títol Cap a la postdemocràcia? La resistència als Països catalans. Com es fa front al populisme des del catalanisme?

— Algú pot dir que és un tema més conjuntural, però portem molts anys permetent que aquesta situació avanci. La democràcia és molt feble. A nosaltres ens sembla que és una cosa establerta, però la democràcia necessita que hi hagi gent que s'ho cregui, disposada a rebre drets però també a complir obligacions. Això s'ha anat perdent. El que hem de fer, primer de tot, és ser-ne conscients i pensar que el catalanisme s'ha construït precisament en el procés de democratització. Fins i tot el catalanisme conservador, no només el més progressista, i això és el que hem de recuperar.

¿Que hi hagi una extrema dreta independentista és una anomalia històrica?

— No s'havia produït mai. De gent que pensa el que pensen aquests grups, sempre n'hi ha hagut. El que passa és que ara això s'estructura en una estratègia electoral que té gent que la vota, dins d’una tendència de simplificació populista de la vida. Ho ha provocat la degradació de la vida pública i col·lectiva.

¿La UCE ha de deixar fora Aliança Catalana, encara que creixi?

— Estem oberts a propostes i al diàleg, però si no hi ha correcció, s’han de posar límits. El límit és l’agressió, i l’agressió és l’avançada de la postdemocràcia. En la construcció d'una societat hi ha d'haver un element de cohesió. No pot ser el campi qui pugui permanent, perquè aleshores no hi ha poble.

¿Creu que hi ha un deteriorament de la consciència nacional entre els joves?

— No ho estem fent bé. La gent que se sent catalanista sent poble, té un sentiment de poble. El que passa és que cada vegada més som l’Astèrix i l’Obèlix, estem una mica més aïllats. És una deriva de la societat occidental, de la societat de la Il·lustració, de la raó i de la democràcia. Se'n va a fer punyetes.

És una reflexió molt pessimista.

— Sí, és pessimista. Per això he posat un interrogant al final –Cap a la postdemocràcia?—, per deixar una porta oberta. I també es parla de resistència dels Països Catalans.

Com veu el govern de Salvador Illa? A la UCE, enguany hi va ser la consellera Esther Niubó.

— El PSC em sembla que ha fet una opció més PSOE que PSC. És un govern autonomista i vol fer carreteres i que funcioni Rodalies. I que les coses funcionin vol dir això de "deixem-nos d'històries". Per tant, en aquest sentit, és antiindependentista, però també és antireivindicador del que és radical. Però les reivindicacions radicals no són només les nacionals, sinó també les que diuen que Espanya, muntada d’aquesta manera, no ens agrada, i que com a mínim hem de ser confederals.

És un Govern que, al principi, no va voler parlar de Catalunya Nord.

— És evident. I posa en no sé quina festa un tablao flamenco-català i coses d'aquestes. Això indica una intenció molt determinada. Que un govern de la Generalitat, amb tota la inèrcia que té al darrere, es posi així a frenar la història... Això no va.

¿Nota un interès creixent dins del catalanisme sobre com abordar la immigració?

— A Europa s’està convertint en un tema important. El president Puigdemont deia una cosa de sentit comú: necessitem que hi hagi possibilitat de gestió, i també hi ha un problema de sensibilitat. Catalunya és una terra de pas que des del segle XIX té una baixa natalitat, seguint el model francès. És un país industrial que s'ha conformat en el món contemporani amb la immigració. Ara és una immigració, si es vol, diferent. I hem de ser conscients que a Catalunya el tema de la immigració no és un problema. No ha sigut mai un problema.

Què en pensa, d’aquest debat?

— Catalunya ha tingut una capacitat d'integració d'aquesta immigració, en temps predemocràtics i democràtics. La d'ara, però, té unes proporcions que fa que aquesta integració només es pugui fer si es té estat. I en el cas de no tenir-ne, tenir totes les competències i eines per fer-ho. I, a veure, hi ha un fet: a Catalunya hi ha guetos. L'única sort, podríem dir, és que [els nouvinguts] porten els fills a l'escola, d'allà en surten els nens cantant el Sol solet i fent la Castanyada. És una cosa que el catalanisme ha fet sempre. A qui li pot estranyar que es reivindiquin eines per fer això?