Política 02/01/2021

6 jugades mestres i 6 fracassos sonats en la política de l’última dècada

La política recent ha viscut els últims anys de forma accelerada i els líders s’han vist obligats a prendre decisions arriscades que han acabat o bé en grans èxits o bé en autèntics desastres

11 min

BarcelonaDurant el Procés s’ha posat de moda parlar de jugades mestres (i fins i tot de jugadamestrisme ) per referir-se a decisions polítiques que acaben descol·locant l’adversari i situant el seu impulsor en una situació d’avantatge. Però què podem considerar una jugada mestra? Un bon exemple seria la decisió de Pedro Sánchez de presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy el juny del 2018. Amb aquell moviment, Sánchez va aconseguir alterar el curs de la política espanyola en benefici propi. En canvi, el mateix Sánchez va forçar una repetició electoral el 10-N que no li va reportar guanys, i per tant va ser un fracàs.

En aquest repàs de jugades mestres i fracassos dels últims anys que els proposo he obviat fenòmens més complexos que necessitaven la participació de més actors com ara el 9-N, el referèndum de l’1-O o la DUI del 27-O, i l’he acotat només a decisions de caràcter electoral o parlamentari preses per una persona o per un grup reduït de persones. I el criteri per decidir si és un èxit o és un fracàs es basa en si s’assoleix o no l’objectiu plantejat. Així, la candidatura d’Ada Colau el 2015 és un èxit, perquè aconsegueix l’alcaldia, però la llista unitària de JxSí del 27-S del 2015 és un fracàs perquè l’objectiu declarat era assolir la majoria absoluta al Parlament.

Un cop feta la llista, sobta veure com un dels principals líders catalans del segle XXI, Artur Mas, està involucrat directament en tres fracassos (eleccions 25-N, PDECat i JxSí), mentre que el seu successor té dos èxits (JxCat i europees). Albert Rivera i Manuel Valls són els protagonistes dels fracassos més sonats, mentre que Pedro Sánchez, aficionat al risc, col·lecciona èxits i errors de càlcul per igual.

D’alguna manera, aquesta llista serveix per veure els punts forts i febles de cada líder a l’hora de prendre decisions sota pressió. I és un bon resum de la política accelerada de l’última dècada.

6 èxits

La moció de censura de Pedro Sánchez

Sánchez, al Congrés, després de ser escollit president

El 24 de maig del 2018, l’Audiència Nacional va sentenciar que el PP havia acollit en el seu si un “sistema genuí de corrupció institucional”. El mateix dia, Pedro Sánchez, que ja venia d’imposar-se en les primàries del PSOE contra la candidata de l’aparell, Susana Díaz, va decidir presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy. En un primer moment la maniobra semblava condemnada al fracàs, però a poc a poc els diferents partits, des del PNB fins a ERC, passant pel PDECat, van anar confirmant el seu vot positiu i van convertir Sánchez en president l’1 de juny. Com per art de màgia, Pedro Sánchez va passar de líder de l’oposició qüestionat a dominador absolut de la política espanyola.

Colau, alcaldessa de Barcelona

Colau, reelegida com a alcaldessa de la capital

Un any abans de les eleccions municipals de maig del 2015 res semblava amenaçar la reelecció de Xavier Trias com a alcalde de Barcelona. Però aquell últim any tot va canviar. Un grup de persones provinents dels moviments socials van crear una plataforma liderada per l’activista Ada Colau, que havia aconseguit posar cara al drama dels desnonaments com a portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La seva popularitat, una potent xarxa de voluntaris i el suport d’ICV, juntament amb una estratègia de campanya que va imposar el frame Trias o Colau, la van portar a ser la guanyadora de les eleccions del 24 de maig i a convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona.

Puigdemont i la llista de JxCat per al 21-D

Nit electoral en la seu de Junts per Catalunya

Encara sota l’impacte de l’empresonament i l’exili dels líders independentistes després de la DUI del 27-O, els partits van haver d’afrontar la campanya per a les eleccions del 21-D. Les enquestes pronosticaven una victòria d’ERC i un enfonsament del PDECat, però Carles Puigdemont va aconseguir confegir en un temps rècord una llista amb majoria d’independents que es diria Junts per Catalunya. La campanya de JxCat cridava a donar suport al president legítim que havia hagut d’exiliar-se i subratllava que votant-lo es facilitava el seu retorn a Catalunya. Aquesta estratègia, sumada a una certa desorientació d’ERC, va fer que JxCat s’imposés als republicans per 10.000 vots.

La repetició electoral de Mariano Rajoy

Rajoy, al Congrés

A Mariano Rajoy sempre se li ha criticat la seva afició a l’immobilisme, però hi va haver una ocasió en què aquesta fórmula li va funcionar. Després de les eleccions del 20 de desembre del 2015, Rajoy, que havia guanyat però no tenia majoria, va decidir no presentar-se a la investidura, cosa que va aprofitar Sánchez per fer-ho ell amb un pacte amb Cs també insuficient. En el PP hi va haver moments de pànic, ja que Sánchez podria haver esdevingut president amb l’abstenció de Podem. Rajoy, però, es va mantenir ferm i, forçant una repetició electoral, va aconseguir sumar nous suports a costa de Cs i obligar el PSOE a facilitar la seva investidura per evitar unes terceres eleccions.

Presos i exiliats a les eleccions europees

Puigdemont i Comín, a l'Eurocambra

Els partits independentistes han mirat d’explotar les escletxes legals per posar en evidència el sistema, i una de les maneres més efectives d’aconseguir-ho ha sigut presentant presos i exiliats a les eleccions. Un dels èxits més notables d’aquesta estratègia va ser la presentació d’Oriol Junqueras com a candidat d’ERC i de Carles Puigdemont de JxCat a les eleccions europees. A Catalunya es va imposar clarament la candidatura de Puigdemont, amb gairebé un milió de vots, però va ser la causa de Junqueras davant del TJUE la que va permetre que l’expresident acabés ocupant l’escó al Parlament Europeu. La seva imatge a l’Eurocambra és una gran victòria per a l’independentisme.

Iglesias rebutja l’oferta de Sánchez

Sánchez, amb Iglesias

Pablo Iglesias va afrontar un dilema molt difícil després de les eleccions del 28 d’abril del 2019: o bé acceptava l’oferta del PSOE d’integrar-se al govern amb tres ministeris de baix rang i amb ell a fora, o bé forçava una repetició electoral de resultat incert. Moltes veus d’Unides Podem van pressionar Iglesias perquè acceptés l’oferta de Sánchez, però el líder lila es va mantenir ferm i va sortir guanyador. Després de les eleccions del 10 de novembre, Sánchez va retrocedir i no va tenir més remei que acceptar un govern de coalició amb més pes per a Unides Podem i amb Iglesias com a vicepresident. Amb aquella jugada, el líder de Podem guanyava influència i pes polític.

6 fracassos

Albert Rivera no pacta amb Sánchez

Sánchez, amb RIvera

Albert Rivera va tocar el cel amb els dits la nit del 28 d’abril del 2019, quan es va quedar a 200.000 vots de superar el PP i ser la segona força. En aquell moment, però, estava en disposició de pactar amb Pedro Sánchez i ser vicepresident, ja que junts sumaven majoria absoluta. Rivera, que s’havia passat la campanya dient que no pactaria amb Sánchez, va voler mantenir l’aposta per intentar substituir el PP com a partit hegemònic de la dreta i no va canviar el discurs fins al darrer moment, quan va fer una oferta desesperada al PSOE per pactar. A les eleccions del 10-N va passar de ser la tercera força amb 57 escons a ser la sisena amb només 10, i es va veure obligat a dimitir l’endemà.

Mas avança les eleccions el 2012

El president Mas, compareixent davant la premsa al palau de la Generalitat

Després del cop de porta al pacte fiscal de Mariano Rajoy, i sota l’eufòria provocada per la primera gran manifestació independentista organitzada per l’ANC per la Diada del 2012, Artur Mas va avançar dos anys les eleccions confiant en unes enquestes que li atorgaven la majoria absoluta. Dels 62 diputats del 2010, però, va passar a 50 a causa de la irrupció de l’ERC d’Oriol Junqueras, que en la seva primera participació electoral va superar el PSC i es va situar com a segona força. Mas, que havia pactat amb el PP els seus primers dos anys de mandat, es va veure obligat a pactar llavors la governabilitat amb ERC, que va renunciar a entrar al Govern però va pressionar per posar rumb cap a l’autodeterminació.

Sánchez força la repetició electoral

Sánchez, anunciant la convocatòria electoral

Un fenomen semblant al de Mas el 2012 va afectar Pedro Sánchez el novembre del 2019, quan va fer tot el que va poder per forçar la repetició electoral confiant que l’electorat d’esquerres castigaria Pablo Iglesias i no a ell. En campanya va arribar a dir que no dormiria tranquil amb un govern amb ministres de Podem i que faria tot el possible per portar Carles Puigdemont davant de la justícia. Els electors progressistes li van passar factura i va passar de 123 diputats a 120, tot i que Iglesias també va caure, de 43 a 35, però es va convertir en un soci encara més imprescindible. Això sí, Sánchez va reaccionar amb rapidesa i va girar com un mitjó amb els acords amb Iglesias i amb ERC.

CDC es converteix en el PDECat

David Bonvehí

En el congrés de refundació de l’antiga Convergència del juliol del 2016 res no va sortir com s’esperava. Els militants van tombar els noms proposats per la direcció i van acabar aprovant-ne un, Partit Demòcrata de Catalunya, que després es va haver de modificar incorporant-hi la E d’europeu per una denúncia de Demòcrates. Els lideratges de Marta Pascal i David Bonvehí, avalats per Artur Mas, tampoc van acabar de funcionar (Pascal, de fet, ha protagonitzat una escissió amb el PNC) i els enfrontaments amb Puigdemont, que ha fundat el seu propi partit, han dessagnat la formació, que ara lluita per entrar al Parlament a les pròximes eleccions. Les enquestes li donen entre 0 i 3 escons.

L’operació Barcelona de Manuel Valls

Valls, amb Corbacho, durant l'inici de la campanya electoral

L’establishment unionista barceloní va pensar que fitxant tot un ex primer ministre francès com a candidat podrien arrabassar l’alcaldia de Barcelona a Ada Colau. Manuel Valls va tenir el suport de les elits i aspirava a liderar un gran front constitucionalista, però es va haver de conformar amb ser el candidat de la llista de Ciutadans. El polític francès mai va arribar a entendre que la victòria de Cs el 21-D havia estat circumstancial i que les eleccions municipals tenien una altra dinàmica. Els seus resultats van ser molt decebedors: quarta força a Barcelona amb 6 regidors. Això sí, la seva visió política el va portar a donar suport a Ada Colau per barrar el pas a ERC a l’alcaldia. I se’n va sortir.

JxSí no obté la majoria absoluta

Mas, col·locant la medalla de president a Carles Puigdemont

Artur Mas, amb la complicitat de l’ANC i Òmnium, va pressionar Oriol Junqueras per fer una llista conjunta després del 9-N en unes eleccions que havien de ser plebiscitàries. L’objectiu de la candidatura de Junts pel Sí (formada per CDC, ERC i independents) era superar els 71 diputats que els dos partits havien aconseguit per separat el 2012 i ampliar la majoria absoluta. El resultat, però, va ser molt diferent: de 71 diputats es va passar a només 62. La majoria absoluta es va volatilitzar i JxSí es va veure obligat a pactar amb la CUP, que es va enfilar fins als 10 diputats. Les negociacions van acabar amb la renúncia d’Artur Mas i la investidura de Carles Puigdemont com a nou president.

stats