L'Agència Tributària Patriòtica de Montoro
Barcelona"El partit del marit de Begoña Gómez, del gendre de Sabiniano Gómez, del germà de David Azagra, del cap en el govern de José Luis Ábalos i del cap en el PSOE de Santos Cerdán es mostra preocupadíssim per la imputació d'un ministre que va exercir com a tal fa més de set anys i que no té vinculació laboral amb l'equip de Feijóo ni amb el PP actual." Aquest és el missatge que el PP ha comunicat als periodistes a les 12.30 h d'aquest dijous, just una hora abans d'informar que Cristóbal Montoro s'havia donat de baixa. El to agre demostra que el cas ha caigut com una bomba a Génova, ja que si sumem aquest escàndol al fet que Pedro Sánchez va sortir viu de la compareixença parlamentària del 9 de juliol passat, el resultat és que l'embranzida del congrés del PP de fa dues setmanes s'ha evaporat en un tres i no res. En termes futbolístics és com si t'empaten el partit just al final de la primera part després d'anar guanyant 0-2. És cert que encara queda la segona, però els ànims ja no són els mateixos.
I per què es pot dir que el PSOE ha empatat? Doncs perquè el cas Montoro és diferent de tot el que s'havia conegut fins ara i toca una fibra molt sensible del contribuent, com és l'Agència Tributària. Fins ara els escàndols de membres dels governs Aznar i Rajoy tenien a veure amb el partit (Gürtel) o amb activitats fora de l'executiu (Rato, Zaplana) o en els governs autonòmics (Matas). Altres escàndols, com el cas Kitchen o l'operació Catalunya, tenen a veure amb l'ús de les forces de seguretat, en forma de policia patriòtica, per perseguir adversaris polítics. Però amb Montoro el que s'investiga és una trama que, des del mateix cor del govern, oferia canvis fiscals a la carta a empreses o a sectors a canvi de diners. I això ho feia la persona encarregada de cobrar impostos als ciutadans!
En segon lloc, hi ha un altre factor no menor. Montoro no és un qualsevol en el PP. És algú que ha estat a la cuina de la política econòmica dels dos governs del PP de la democràcia. Com a secretari d'estat i després com a ministre amb José María Aznar, i com a ministre amb Mariano Rajoy. No es pot bandejar la figura de Montoro sense que quedi tacada l'herència econòmica dels governs populars. I més encara quan el predecessor de Montoro al ministeri va ser, precisament, Rodrigo Rato. La imputació de Montoro fereix de mort un dels principals arguments del PP, que és que amb ells tornarà la seriositat i l'eficiència en la política econòmica. I més quan un dels seus fitxatges estrella al passat congrés és Alberto Nadal, que va treballar amb Montoro a Hisenda.
Bèstia negra dels liberals
En tercer lloc, s'ha de destacar que Montoro sempre ha sigut la bèstia negra dels sectors liberals del PP, ja que el primer que va fer a l'arribar al govern el 2011 va ser apujar els impostos, el contrari que havia promès Rajoy en campanya. Això fa, per exemple, que Federico Jiménez Losantos, s'hagi passat bona part del seu programa a esRadio insultant-lo dient-li, entre altres floretes, "infame" o "delinqüent". El pitjor que li pot passar a Feijóo és que els mitjans de la dreta també suquin pa en aquest cas, i sembla que almenys els que estan a l'òrbita d'Isabel Díaz Ayuso aprofitaran per cobrar-se algunes factures.
En definitiva, Feijóo pot intentar fer veure que tot això no va amb ell, però el fet que hagin hagut de forçar la baixa com a militant de Montoro ja indica que ells mateixos han calibrat el potencial especialment nociu d'aquest cas. I a sobre encara hi poden haver més ramificacions del cas, ja que alguns dels correus de la causa fan referència a l'ús de l'Agència Tributària amb finalitats polítiques, per exemple, per entorpir les investigacions judicials del cas Bárcenas o per perjudicar Podem amb el cas Monedero. Així, l'Agència Tributària Patriòtica servia un doble objectiu: afeblir els adversaris polítics i omplir les butxaques pròpies. Ah, i també per fer la vida impossible als periodistes que van intentar destapar el cas i, en general, a qualsevol que li fes la punyeta. Un comportament que dibuixa a la perfecció una determinada manera d'entendre el poder i l'Estat.