L'aliança Sánchez-Puigdemont capgira el tauler polític

BarcelonaEls socialistes sempre van tenir molt clar que no hi hauria veritable normalització política a Catalunya sense resoldre l'afer Puigdemont, ja que la peça de Junts era la que ballava en el tauler polític català i espanyol. La que no acabava d'encaixar i era un element de distorsió i d'imprevisibilitat. Per això l'aritmètica electoral del 23-J també va ser vista com una oportunitat a la Moncloa per resoldre d'una tacada tot allò que els calia per refermar el bloc històric que a Espanya han conformat des de principis del segle XX les esquerres i els nacionalismes en contra de la reacció, es digui Primo de Rivera, Franco o José María Aznar.

L'acord, doncs, més enllà de la lletra petita i les valoracions que en faci cadascú, dibuixa un nou panorama polític, capgira el tauler i obre el joc de les possibles aliances també a Catalunya (atenció a Barcelona). Amb l'acord, s'enterra del tot la llufa del 155 que els socialistes van portar penjada durant molts anys i es torna una mica a l'eix catalanisme/no catalanisme, és a dir, al gran consens que va marcar la política catalana des de la restauració democràtica i que només deixava fora la dreta espanyolista (i no sempre).

El pla de Salvador Illa

És cert que ERC ja va obrir camí fa quatre anys amb un gir que, comparat amb el de Puigdemont, ara sembla menys brusc. I es confirma que no hi havia alternativa real al diàleg i la negociació. El PSOE, per la seva part, blinda la legislatura i, el que és més important, arrossega Junts al camp del pragmatisme. No és, com alguns volen vendre, una aliança forçada per les circumstàncies i que serà un infern. El PSOE, i en concret Salvador Illa, la tenien al cap des de fa molt de temps. Per a ells és una victòria completa.

Les incògnites que s'obren a partir d'ara són diverses i totes molt interessants. Com serà, per exemple, la relació entre ERC i Junts ara que tots dos van en el mateix vaixell? Recuperaran crèdit els republicans després d'haver assumit en solitari durant quatre anys el cost de pactar amb el PSOE? Quin impacte tindrà la decisió de Puigdemont entre la part dels seus seguidors que encara esperaven que una victòria judicial a Europa fos l'avantsala de la independència? (Aquesta va ser, precisament, la crítica més profunda que va fer Clara Ponsatí el dia que es va desmarcar públicament de l'expresident). Quina escenografia tindrà, al seu torn, el retorn de Puigdemont a Catalunya quan haurà estat fruit d'un pacte amb l'Estat i no una victòria èpica a Brussel·les? Com es readaptaran a la nova situació el sector torrista-borrassista de Junts? Quina força pot tenir una eventual quarta o cinquena llista independentista (ANC, Ponsatí, Orriols...) en el Parlament? Hi tornarà a haver majoria independentista o molts vots es perdran pel camí obrint així les portes de la Generalitat a Salvador Illa?

Abans de l'1-O molts comentaristes advertien del perill de no repetir un octubre del 34, el pronunciament de Companys que va acabar amb el Govern empresonat, la Generalitat intervinguda i una amnistia aprovada per l'esquerra dos anys més tard. Al final, el resultat ha estat gairebé una còpia idèntica, salvant les distàncies per l'època. La força de la història i el principi de realitat sempre s'acaben imposant. Com diu la dita, roda el món i torna al Born. I en aquest cas el Born són els acords amb l'esquerra espanyola. Ni que siguin, com va ser llavors i és en aquest cas, en defensa pròpia i quan el perill és ben real.