L’esquerra castiga més la corrupció que la dreta?
BarcelonaUn nou cas de (presumpta) corrupció sacseja des de fa dies el govern espanyol i la supervivència de l’actual legislatura. Els afers del cas Koldo que afecten José Luis Ábalos i Santos Cerdán, ambdós exsecretaris d’organització del PSOE i, per tant, homes de màxima confiança del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, dibuixen una (possible) pel·lícula que observem regularment en la política de l’estat. No en va, a ulls de la ciutadania la corrupció es considera un problema endèmic que afecta bona part de l’arc parlamentari. Segons el rànquing que elabora Transparency International sobre la percepció de la corrupció, Espanya se situava l’any passat en posició 46 de 180, just per sobre d’Oman i per sota de Cap Verd, Letònia o Costa Rica. No només la lluita contra la corrupció és molt millorable, sinó que l’evolució indica que s’està anant enrere: els indicadors mostren que des del 2019 les institucions es perceben com a cada cop més corruptes.
Mentre els casos de corrupció que hi ha (i els que potser vindran) ocupen portades, hi ha una pregunta que plana sobre les tertúlies polítiques i en el cap dels estrategs electorals: castigaran la corrupció, els votants? Un dubte que sovint ve associat a un altre: l’esquerra castiga més la corrupció que la dreta? Una àmplia recerca en disciplines diverses ens indica que la corrupció no sempre castiga els seus responsables a les urnes, per motius diversos, des de la idea que “roba, però com a mínim fa coses” a la dificultat d’identificar qui n’era el responsable. També pel mitjà que es consumeix, que pot generar una visió distorsionada del cas. Amb tot, un dels mecanismes més poderosos és allò tan vell de “cap geperut es veu el gep, ni cap banyut les banyes” o, dit en termes més tècnics, les ulleres partidistes i ideològiques fan que es menystinguin els casos de corrupció propis (“només són unes pomes podrides”) i es valorin quasi únicament els dels rivals.
La dreta, més tolerant amb pràctiques corruptes (amb excepcions)
Ara bé, és aquesta una tendència global o afecta alguns grups ideològics més que d’altres? Un estereotip popular sostingut per alguns ens diria que les esquerres, preocupades sobretot per qüestions morals, tenen més aversió a la corrupció i la castiguen molt més que les dretes. Aquest últim bloc seria més pragmàtic i fins i tot estaria habituat a aquestes pràctiques.
Els baròmetres de l’Oficina Antifrau inclouen regularment bateries de preguntes sobre pràctiques corruptes en l'àmbit ciutadà, com quedar-se amb una cartera de 200€ tot i saber de qui és, trucar a un metge amic per evitar la llista d’espera o contractar un servei sense IVA, entre d’altres. Si mirem les dades, quasi 9 de cada 10 persones d’esquerres consideren gens o poc justificables aquestes pràctiques. En canvi, entre les persones de dreta o d’extrema dreta, entre 6 i 7 persones de cada 10 les justifiquen. Curiosament, quan se’ls pregunta per la corrupció institucional, 9 de cada 10 ciutadans de dreta (i de centre) en veuen molta o bastanta, una xifra lleugerament menor entre la ciutadania d’esquerres.
En un article acadèmic publicat l’any 2014 per Eva Anduiza, Aina Gallego i Jordi Muñoz, ja es mostrava una tendència semblant: els votants del PP tenien més tolerància als casos de corrupció del seu partit que no pas els votants del PSOE respecte als casos socialistes. En ambdós casos, però, perquè la corrupció es penalitzi solen caldre grans casos de corrupció, altes dosis d’informació, que aquesta arribi a la ciutadania i una alternativa política més aviat viable.
Mentre això no succeeix, bona part de la ciutadania segueix l’anomenat raonament guiat (motivated reasoning), és a dir, considerar com un element que mereix càstig electoral els casos de corrupció aliens i no els propis. Sempre? Hi ha lògicament excepcions, com el que ens mostra la política catalana. Així, quan hi ha hagut canvis polítics a la Generalitat, la tendència entre els que no governen de veure-hi més corrupció sol pujar només entre alguns votants. Per exemple, vora un 65% dels votants de JxCat veien molta o bastanta corrupció a la Generalitat abans d’abandonar el govern, xifra que ha crescut a més del 80% després que Illa es fes càrrec de l’executiu català. La gran excepció la trobem entre els votants del PSC, els quals perceben alts nivells de corrupció governi qui governi, fins i tot si governa el seu partit.
Les xarxes socials ens fan infeliços?
Fa temps que hi ha preocupació per l’ús i abús de les xarxes socials. Els experts parlen de l’impacte negatiu que tenen en la salut mental dels usuaris, sobretot joves, creant per exemple un augment de l’ansietat derivada del FOMO (Fear of Missing Out) o PANSA (“Por a no ser allà”). Un estudi publicat recentment de diferents investigadors als EUA va pagar milers d’usuaris perquè desactivessin Facebook i Instagram durant els sis mesos anteriors a les eleccions presidencials americanes. El resultat? Entre un 3 i un 5% d’aquests usuaris van augmentar els seus nivells de felicitat; l'ansietat i els nivells de depressió també es van reduir. L’impacte va ser més gran entre les persones de més de 35 anys (en el cas de Facebook) i entre les dones de menys de 25 (en el cas d’Instagram).