Arriba l'hora de decidir

MadridAixò ja no hauria de durar gaire més temps. Em refereixo, lògicament, a les negociacions per desbloquejar la investidura de Pedro Sánchez. Poden seguir parlant i perfilant textos, però el PSOE i els independentistes haurien de llançar aviat un missatge clar en el sentit que hi ha una base suficientment sòlida per assegurar que estem a les portes d'una nova legislatura i que comença una etapa diferent, amb voluntat que no sigui per a quatre dies. D'analitzar la lletra petita ja ens n'ocuparem després. Si hi ha coincidència que unes noves eleccions no són una alternativa raonable, la saviesa, o l'encert, per saber explicar el pacte ja es manifestarà després. Cal tenir preparat el discurs –el relat, com es diu ara–, però el més important és que tothom sàpiga que el resultat electoral del 23 de juliol no té marxa enrere, i que el país quedarà en mans d'un conjunt de forces polítiques determinades a agafar fort el timó i a aguantar els embats d'una oposició que també està desitjant tenir l'oportunitat d'aclarir-se, i fer el paper que li toca, tot esperant que la propera sigui la tirada bona de Feijóo.    

Mentre esperen el “gran adveniment”, el PSOE i Pedro Sánchez s'han dedicat aquests dies a fer bullir l'olla, ja sigui amb un sentit acte de presentació del pacte amb Sumar, o convocant un comitè federal que va ser pensat per rebre l'aval del partit a l'acord a què s'arribi amb els socis potencials. La frase clau del líder socialista ahir va ser que l'amnistia respon al repte de “fer de la necessitat virtut”. D'altra banda, la firma del compromís polític entre el president del govern i la seva vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, va servir per a un legítim exercici propagandístic del qual vam veure en clar que aquesta aliança es proposa mantenir i incrementar les polítiques socials si tenen oportunitat de seguir manant a partir del 27 de novembre, que és la data en què la ruleta ha de deixar de girar.

És possible que el PSOE vulgui esgotar el termini per a la investidura, amb la finalitat de no deixar espais buits que el PP pugui aprofitar per intentar treure el cap. Però seria més convenient que l'acord s'anunciï aviat, i omplir les pròximes setmanes amb el debat d'investidura, l'explicació dels pactes i la formació del nou govern. Ja és força agenda.

Anar de pressa no vol dir anar atabalat. Si se sap actuar amb rapidesa i serenitat, el país hauria d'haver pogut pair i assimilar la suposada llei d'amnistia i les seves derivades pels voltants de Nadal. Excepte, esclar, que es posi immediatament en marxa la maquinària política i judicial per allargar la controvèrsia sobre aquesta iniciativa, la seva legalitat, la seva oportunitat i la seva dignitat. Que es mouran fils és indubtable, però si els socialistes i els seus aliats volen fer les coses amb serietat hauran de ser capaços de no deixar esquerdes –ni tècniques ni polítiques– en els seus acords. I això ens recondueix a les causes per les quals s'allarga tant la recerca d'aquests pactes.

Les parts hauran de cedir

En aquest assumpte convé menys retòrica transcendental i més mentalitat pràctica. No és perquè ho diguin els empresaris o el Cercle d'Economia, però em sembla que ara del que es tracta és de girar full. Per poder fer-ho correctament, les parts hauran de cedir. Ningú obtindrà tot el que voldria. És poc sensat pretendre que l'Estat digui ara que el setembre i l'octubre del 2017 no va passar res important, i que per descomptat ningú va cometre cap delicte. No sé si hi hauria un govern capaç de penjar-se aquest tipus de declaracions, després que el fiscal general de l'Estat i els seus representants a la causa de l'1 d'Octubre demanessin trenta anys de presó per als líders independentistes, als quals no va acusar d'un delicte de sedició –figura ara esborrada del Codi Penal–, sinó de rebel·lió. Tinguem en compte que l'article 155 de la Constitució –el que va permetre la suspensió de l'autonomia de Catalunya– no es va aplicar per l'organització d'unes quantes concentracions i manifestacions per reivindicar el dret a decidir, sinó per una actuació unilateral amb proclamació d'independència i prèvia aprovació d'unes lleis de desconnexió amb l'estat espanyol.

Per molt que el PSOE hagi organitzat un comitè federal amb el propòsit de rebre un aval a les negociacions amb els seus socis potencials, sense precisar detalls, em costa creure que pogués acceptar una llei d'amnistia amb una exposició de motius que proclamés que l'acció repressiva de l'Estat es va llançar contra un simple moviment democràtic, vulnerant drets fonamentals. El pacte històric del qual es parla no podrà aconseguir-se mirant enrere més que endavant. Distreure's ara en un exercici de repartiment de culpes no portaria gaire lluny. Per això mateix he dit ja en alguna ocasió que tampoc té cap sentit que el govern intenti posar preu a l'amnistia exigint –com demanen no pocs– que els beneficiaris hagin d'expressar públicament el penediment, amb el compromís de no intentar repetir plans secessionistes unilaterals. En aquest pacte, si s'aconsegueix, tothom ha de conservar els pantalons a la cintura.

És significatiu, en aquest sentit, que l'acord entre el PSOE i Sumar no portés ni una línia sobre l'amnistia. S'ha criticat l'obscurantisme de les dues formacions, però el seu silenci té a veure amb la incertesa sobre el que s'acabi pactant. I amb això torno al principi. No hi doneu més voltes. Els partits interessats en el pacte han d'arribar a una redacció de la llei i la seva exposició de motius que serveixi per passar plana, i no per reexaminar el passat recent. Deixem que jutgin els electors, però quan toqui, no forçant ara unes eleccions que allargarien la semiparàlisi actual. Segueix la guerra a Ucraïna, en pocs dies hi ha hagut milers de morts a l'Orient Mitjà, primer a Israel i després a Gaza en quantitat molt superior. Els factors d'inestabilitat a escala global tornen a aparèixer. No som el melic del món. Que la prudència no ens faci traïdors, deia Jordi Carbonell a la Diada del 1976 a Sant Boi. Jo hi era. I pel que hem viscut i vist des de llavors us diria que la imprudència no ens faci estàtues de sal.