BarcelonaAlmeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga, Sevilla... i Catalunya. Si l’any 1930 a Catalunya hi vivien uns 70.000 andalusos, en acabar la dictadura la xifra superava els 840.000. Aquest fenomen migratori sense precedents a l’Estat va donar a Catalunya el sobrenom de novena província andalusa. Les disset hores que separaven Sevilla i Barcelona amb el mític Catalán eren la porta al futur: els que l’agafaven emigraven buscant una feina i un futur millor, fugint de la penúria econòmica d’una comunitat eminentment rural i marcada per la guerra. El vincle entre Andalusia i Catalunya és innegable, i ho demostren les gairebé 200 entitats andaluses que esquitxen el país. Moltes s’agrupen a la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya), ara assenyalada pel presumpte desviament de fons públics i frau en les subvencions comès per l’expresident Francisco García Prieto i el seu entorn. La majoria d’entitats -entre centres culturals, germandats i penyes- són de municipis de l’àrea metropolitana, com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà i Badalona. Però a comarques també hi ha vincles fortíssims amb Andalusia. El 6% dels habitants de Vic provenen de Torredonjimeno, un municipi de Jaén amb qui la capital d’Osona està agermanada. Granollers també té un lligam oficial amb Lúcar (Almeria) i una desena de carrers de Santa Margarida de Montbui (Anoia) tenen el nom de ciutats andaluses. Els catalans tenen tres cites electorals aquest any (les municipals, el 27-S i les generals), però una bona part de la població també mira amb interès els comicis de demà. ¿Com viuen els andalusos de Catalunya aquesta contesa electoral? L’ARA ha parlat amb tres d’ells coneguts per saber-ho.
José Montilla “L’admiració que els andalusos tenien cap a nosaltres ha caigut”
“Sóc andalús d’origen, però català d’adopció”. Així es defineix José Montilla, expresident de la Generalitat. Montilla (Iznájar, Còrdova, 1955) diu que és obvi que el lloc de naixement no es pot decidir, però sí el lloc de residència i el país del qual vols formar part. Amb aquest lema per bandera, que de fet recorda el que va popularitzar als anys seixanta el també expresident de la Generalitat Jordi Pujol, amb el mític “és català qui viu i treballa a Catalunya, i en vol ser”, Montilla reivindica que ell “va prendre la decisió” de sentir-se català. “Les identitats són excloents. Si m’he de definir, em defineixo com a català, i punt”, sentencia, matisant, això sí, que “no renega” del seu origen andalús. Per això, explica que es considera un “observador interessat” de les eleccions. “Me les miraré com em miro els comicis d’altres parts d’Espanya i Europa”, explica. Admet, però, que seguirà els resultats “una mica més interessat” que en altres casos, pels “lligams familiars i afectius” que l’uneixen a Andalusia. Tot i que coneix a fons el territori, descarta fer càbales i es limita a dir que el mapa serà “més plural”. “Això vol dir més complexitat a l’hora de governar i la necessitat de fer pactes i acords”, rebla.
Tot i que apunta que va ser el franquisme qui més “va banalitzar” la cultura andalusa, alguns clixés s’han perpetuat en el temps: “És un tòpic pensar que Andalusia només és flamenc i castanyoles”. En canvi, assenyala que la percepció de Catalunya a Andalusia és més benèvola. La consideren una “terra d’acollida”. Però no estalvia advertències i afirma que aquesta “certa admiració” ha decaigut en els últims anys. Segurament, diu Montilla, perquè els andalusos veuen amb “intriga, i alguns amb preocupació”, el procés independentista que ha impulsat Catalunya.
Justo Molinero “Hi ha més simpatia de Catalunya cap a Andalusia que al revés”
Va arribar a Catalunya el 9 de novembre del 1967, un dia que “recordarà tota la vida”, perquè sabia que era un camí sense retorn: “Marxàvem per sempre. Sort que vam trobar una terra d’acollida”. Just 47 anys després, va ser un dels 2,3 milions de votants a la consulta. Va votar sí-no, perquè creu que Catalunya ha de tenir més poders, però no vol que “surti d’Espanya” ni desfer-se dels lligams familiars que encara el vinculen amb Andalusia. Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha treballat de mecànic i taxista, l’ofici que el va impulsar a crear Radio TeleTaxi, el seu projecte estrella. Immers en el tour promocional del llibre que protagonitza amb Oriol Junqueras, mirarà de reüll les eleccions. “M’interessen molt més les catalanes, però també vull saber què passa”, admet.
Aquest “català de Còrdova” avisa que “hi ha molta més simpatia de Catalunya cap a Andalusia que al revés”. Pel procés sobiranista? No, creu que és per “desconeixement” i per la “falta de viatjar”. Explica que els seus familiars i amics que viuen a Andalusia fan broma amb l’independentisme. “Em diuen que hauran de venir a veure’m amb el passaport”, comenta amb simpatia. “Allà em diuen el catalán i aquí em diuen l’andalús ”, diu. I, per resoldre el dubte, afegeix: “Sóc d’aquí, però també em sento andalús”. A Catalunya hi va fer la mili i hi té enterrats els pares. “El sentiment de ser d’un país encara no sé on s’agafa”, reconeix.
Ha seguit la campanya electoral per la premsa. Sospita que el PSOE no traurà tants diputats com pronostiquen les enquestes i dubta dels suports a Podem i C’s. “A veure què passa i si a l’hora de votar la gent té por”, es pregunta. Però, sigui com sigui, advoca pel canvi a Andalusia. “És de les poques regions on encara manen els mateixos de sempre”, lamenta.
Lluís Cabrera “Tinc el mateix interès per les eleccions que un català qualsevol”
Abans de començar a parlar, fa un advertiment que, de fet, destapa les seves cartes: “El meu interès per les eleccions andaluses és el mateix que el d’un català qualsevol”. Només estarà pendent dels resultats a la Junta d’Andalusia “com a català”. Per a ell, la contesa electoral de demà té interès només perquè pot ser un “reflex” del que podria passar a Catalunya en les futures cites amb les urnes. I preveu, això sí, un càstig contundent a IU per haver format govern amb el PSOE aquesta legislatura. Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954), fundador del Taller de Músics i escriptor, va arribar d’aquell petit poblet el 19 d’agost del 1964. Amb la seva família, va instal·lar-se al barri de Verdun, a Nou Barris. S’avança a les preguntes i, d’entrada, ja rebutja el concepte d’“integració”. Per a ell, s’associa amb el de supremacia. “La convivència s’ha d’entendre des de la identificació, mai des de la integració”, afirma convençut. Per això, s’autodefineix com a “andalunyo”, una barreja “fantàstica”, afegeix.
Té dards contra tothom. L’irrita que els polítics d’Andalusia carreguin contra el procés independentista justificant que a Catalunya hi viuen molts andalusos. “Com si fóssim una massa uniforme aïllats, tancats en un congelador i que pensen igual!”, exclama amb indignació. Independentista convençut -”desitjo una Catalunya independent per dignitat”, sosté-, dispara també contra els “catalibans” que pensen que els motius per brandar la independència són culturals. “Si hi arribem, ho farem per qüestions polítiques i de llibertat”, defensa. Tot plegat, diu Cabrera, perquè a ell “els sentiments de pertinença” no li interessen “per a res”. “Entre catalans i andalusos no hi ha diferència identitària, ni de llengua, ni de cultura”, afirma.