"A la Moncloa no hi ha rates; a Downing Street i a l’Elisi jo n’he vist"

Londres"Al Palau de la Moncloa no hi ha rates. A Downing Street i al Palau de l'Elisi sí, jo n'he vist". Més dades sobre política de la M-30: els tan habitualment injuriats taxistes de Madrid, almenys els dos que van portar la setmana passada un tal Alastair Campbell a l'arribar a la capital espanyola, creuen que Pedro Sánchez encara té corda per a estona. El primer li va dir: "És el millor president que hem tingut mai, i ja començaria a ser hora que ens n'adonéssim". I el segon: "No m'importa el que diguin les enquestes, tornarà a guanyar". Ja ho veuen. No tots senten la Cope o Libertad Digital. N'hi ha que potser tenen la SER a tota hora, i podrien fer més cameos en pel·lícules d'Almodóvar que no de Torrente.

Qui és Alastair Campbell i per què sap tant de rates entre els passadissos del poder? Perquè s'hi ha passejat molt. I perquè, entre altres raons, ja havia visitat la Moncloa –"Una veritable pinacoteca", diu– i l'Elisi de la mà de Tony Blair. Campbell, ras i curt, és un veterà de l'aldea de Westminster. Ex spin doctor de Blair que, per simplificar-ho molt, va haver de deixar el càrrec el 2003 arran de les manipulacions grolleres del govern laborista sobre les –inexistents– armes de destrucció massiva que van conduir a la Guerra de l'Iraq. Juntament amb Rory Stewart, exdiputat del Partit Conservador britànic i breument ministre a les acaballes del govern de Theresa May (2019), han penjat aquest dilluns una hora de conversa amb el president del govern espanyol per al seu xou The rest is politics.

Es tracta del pòdcast polític més prestigiós i seguit del Regne Unit, i possiblement de tota l'angloesfera, almenys de la no trumpista. Creuen ingènuament que és possible un món i una política diferents. Dins d'un ordre i sense radicalismes. L'ordre que el Brexit, Donald Trump, els populismes i la societat digital han fet miques.

Campbell i Stewart van anar a Madrid per comprovar, motu proprio, si Pedro Sánchez és el líder global i nèmesi de Donald Trump amb què combatre el poder de l'Estrella de la Mort. El final és difícil de vaticinar i per conèixer-lo caldrà esperar a les pròximes eleccions generals a Espanya. Per a Campbell, Sánchez és "un home força impressionant, un polític fenomenal", i per a Stewart és "brillant, molt hàbil, capaç d’adoptar una posició i després invertir la decisió".

Les preguntes passen de puntetes per algunes de les crítiques més habituals a Sánchez en el front intern. Però és un pecat comprensible. El pòdcast té una audiència global que, al cap i a la fi, potser no està tan interessada a saber com justifica el president espanyol els casos de corrupció del PSOE, la llei d'amnistia –tot i que ho fa– o si creu que Catalunya serà independent algun dia, pregunta a la qual respon: "Crec que Catalunya simplement vol ser respectada, que la seva identitat sigui reconeguda, igual que la del País Basc". ¿Ho intuïa més o menys però no se'n va adonar fins que les urnes del 2023 li van acabar d'obrir els ulls?

Per als molt cafeters, com aquest mateix cronista, la conversa no té pèrdua. No tant pel que diu el president Sánchez sobre política interior o exterior, o sobre el seu enfrontament amb Donald Trump i amb Benjamin Netanyahu, com perquè confirma la fascinació que fora d'Espanya causa en cercles progressistes o de centre i centreesquerra. Per exemple, quan diu que "Europa ha de ser avui dia, especialment avui dia, una força del bé". Què significa això? "Que necessitem construir aliances, no només amb els EUA, sinó també amb la resta del món, i que necessitem tenir un enfocament més compromès en debats globals com el canvi climàtic, la desigualtat, la justícia social, la migració i, per descomptat, què hem de fer amb la intel·ligència artificial i la seva regulació".

Qui hi guanya?

Qui hi guanya més amb aquest pòdcast? Sánchez no gaire, perquè si perdés les eleccions contra el parer del segon taxista esmentat i, posem per cas, li oferissin un lloc de professor a Harvard, Donald Trump no li donaria el visat. D'altra banda, en el molt hipotètic cas que Abascal i Feijóo entenguin l'anglès, recorreran al manual habitual: no parla del que veritablement interessa als espanyols... Campbell i Stewart pugen, al seu torn, un nou esglaó en el seu prestigi: les portes de la Moncloa no s'obren a tothom. I quan es tracta de podcàsters patrios, abans hi arriben la Pija i la Quinqui que no altres de més cantelluts.