No vingueu a Madrid, fa massa calor

MadridA Madrid fa aquests dies molta calor i l’ambient també està molt escalfat. Millor no parlar de política amb la gent, perquè immediatament es posen molt nerviosos i comencen a dir barbaritats, mentre fan baixar la copeta de vi fresc i la corresponent tapa de musclos, olivetes, calamarsets o tomàquet amb tonyina i ceba. Costa trobar qui et parli bé de Pedro Sánchez, però si no et conformes amb la primera enrabiada de bar, acabes trobant algú que reconeix en veu baixa la seva filiació socialista i la seva intenció de conservar la fidelitat de vot, passi el que passi en els pròxims mesos.

S’ha de reconèixer que els socialistes veterans són molt soferts. L’altre dia vaig parlar amb l'Elena, que té més de noranta anys, i em va confessar el seu disgust “amb tot això que està passant”, sense concretar gaire més, però molt preocupada per la possibilitat que l'actual etapa de govern del PSOE s'hagi acabat, o estigui a punt de finalitzar. “El Cerdán aquest, ens l'ha fet ben grossa, i mira que era amic de Pedro Sánchez”, es lamentava l'Elena mentre esperava el seu berenar, un got de llet i una ració de xurros a la cafeteria de la qual és clienta des de fa un munt d'anys, des que va tornar de França, on va treballar per un període. L'Elena és una dona culta, amb un punt refinat, fruit d'haver vist món i haver après altres llengües i costums.

"I què fareu ara?, haureu de canviar de vot, si esteu tan enfadada" –li vaig dir jo per provocar-la una mica–. “Això mai de la vida, jo soc socialista de soca-rel, i sempre hi he vist millor per l'ull esquerre. Aquests Koldo, Ábalos i Cerdán no em faran canviar d’idees. De lladres n'hi ha per tot arreu, però hem d’aixecar el cap i continuar governant, per barrar el pas a la dreta i la ultradreta”. Acabat el discurs sobre les conviccions, l'Elena es va aixecar per marxar, i una cambrera la va voler agafar del braç, per acompanyar-la fins a la porta. “Deixa, noia, deixa, que no cal; prou bé que puc jo sola”, va dir l'àvia socialista, que caminava a poquet a poc, però sense bastó. “No t'amoïnis, que ara ve la meva filla a recollir-me, que ja saps que els meus –i no sé si es referia a la família de parentesc o de partit– són molt solidaris”. Us he de dir que una Elena d'aquesta mena no és gens corrent a Madrid en aquests moments.

Les actituds més abundants, sobretot als barris benestants, els que queden a l'interior del primer anell de circumval·lació, la M-30 –com Chamberí, Salamanca, Chamartín o Retiro– són de crítica ferotge a l'esquerra en general i a Pedro Sánchez en particular, si no d'insult. Per al PSOE, en aquests moments, persones com aquesta àvia, tan fidel i delicada, són trèvols de quatre fulles.

Una mica més tard em vaig trobar amb la María Asunción, que treballa al sector sanitari, com a infermera. Pot tenir la meitat dels anys de l’Elena. És molt simpàtica i grassoneta, sempre somrient, i porta amb gràcia i orgull l'uniforme blanc de la seva feina. Al seu sector, que ja pateix tota mena de dèficits, hi ha ara molta por. Sempre han estat convençuts de tenir massa treball i d'estar molt mal pagats. I ara veuen venir una altra clatellada. “Què diuen aquests amics teus de la política, quan faran fora Sánchez d'una p… vegada? Ara fa aquesta comèdia que es baralla amb el tros d’animal d’en Trump, però el que hauria de fer és donar la cara. Jo no m’ho crec, que no sabia res de la corrupció al seu partit. Si els Koldo, Ábalos i Cerdán són els que el van ajudar a col·locar-se al capdavant del PSOE. Que no ens prengui el pèl. Ves a saber si també cobrava. A mi m'han explicat el cas d'un exministre socialista que comprava pisos portant els feixos de bitllets embolicats en paper de diari. Estan fins al coll de corrupció. I ho ocupen tot, estan ficats per tot arreu”.

"Ai, María Asunción, no t’estàs passant tres pobles? Sembla que parles d’una invasió d'extraterrestres", li vaig fer jo, per veure si abaixava el to. “Passant-me tres pobles, dius? Tu sí que estàs ben enganyat. Tot això de la baralla amb en Trump és una cortina de fum. Pagarem el 5% que ens reclama aquest boig. Fan veure que no ho accepten perquè no es parli del que roben, i ara a més donen l'amnistia als independentistes per seguir agafats al poder. Són una gentussa, després d'haver-se cansat de dir que l'amnistia no era constitucional”.

Votar el PP?

L'he deixat desfogar-se, però intento col·locar-la en la situació alternativa a l'infern que descriu. "Ja veig que tens decidit votar el PP", li dic. I encara s'emprenya més. Primer em mira amb incredulitat, com si l'ingenu fos jo, i no l’hagués entès, incapaç de comprendre el punt de degradació de la política al qual hem arribat. “Votar el PP, jo? No, de cap manera. Si uns i altres són la mateixa cosa. Jo tampoc em refio del PP. Què et penses, que no me'n recordo del que van fer ells, dels seus casos de corrupció, del seu tresorer, aquell Bárcenas i els seus sobresous, i com els van fer fora prometent una neteja que no s'ha fet. I per què no s'ha fet? T'ho dic jo, perquè són la mateixa cosa”. "Noia, no et reconec, què votaràs, doncs, no t'imagino fent costat a Podem ni a Sumar, tu ets més moderada", li responc per veure per on tira. I posa uns ulls molt grans, mirant-me fixament, com si estigués a punt de fer una gran revelació, com si m'anés a descobrir el seu secret més ben guardat, la conclusió alliberadora a què ha arribat després de donar moltes voltes al que caldria fer per trobar el revulsiu que necessita el sistema.

“Jo, ja t'ho dic, crec, sí, sí, crec que no ho podré evitar. No crec, estic convençuda que aquesta vegada, que aquest cop, jo, jo, votaré, votaré Vox”. La veig tan agitada que li dic: "María Asunción, estàs fatal". “Ja, ja, fatal, fatal, potser sí, però ja n'hi ha prou del problema de la immigració, i de la inseguretat, i dels ocupes, estic farta que malgastin els meus impostos creant tota mena de subsidis i protecció per a aquests col·lectius. Cal posar ordre d'una vegada”. Per sort, se separa lentament de mi, i tira carrer avall, cosa que em dispensa de respondre-li. Estava pensant dir-li: "Tu no te n'adones, però ja parles gairebé com Donald Trump". Però me l'estimo, la María Asunción, i sé que es refarà. I a vosaltres ja us he advertit. No vingueu a Madrid. I si ho feu, tranquils, paciència, tot això passarà. Però ara fa molta, molta calor.