El pecat original del ministre Puente
MadridVoldria creure que pel que fa a la seva manera de concebre la participació en la vida política, el ministre de Transports, Óscar Puente, no serà el mateix després de les experiències que està tenint aquests dies. L’acte més solemne i digne pels accidents ferroviaris d'Adamuz i Gelida va tenir lloc dijous passat al Palau d'Esports Carolina Marín, de Huelva. En aquest funeral d’estat el més important va ser la intervenció de Liliana Sáenz, filla d’una de les víctimes mortals. “Som les famílies [ara ja 46] que lluitaran per saber la veritat”, va dir, per subratllar el sentit i el propòsit de les seves paraules. “Només la veritat –va afegir– ens ajudarà a curar aquesta ferida que mai no es tancarà. Sabrem la veritat, lluitarem perquè mai hi hagi un altre tren, però ho farem des de la serenitat, des de l’alleugeriment”.
Van presidir l’acte els reis d’Espanya, amb absència del president del govern, Pedro Sánchez. El parlament de Sáenz va ser molt aplaudit pels presents, 4.350 persones que van fer costat a les famílies de les víctimes. Unes hores abans, al Senat, el ministre Óscar Puente va ser rebut pels parlamentaris del PP amb cridòria i peticions de dimissió. El contrast entre l'ambient d'aquests escenaris és lògic, però la coincidència en una mateixa data ho és menys. Hem de considerar positiu, en canvi, el ritme amb què han avançat les investigacions sobre la tragèdia d'Adamuz, que substancialment estan posant de manifest l'existència d'un manteniment deficient de les vies en el tram de l’accident.
El ministre de Transports ha sabut estar al seu lloc, ha donat la cara, però això no ha garantit la claredat dels seus missatges. Dir que la línia entre Madrid i Sevilla havia estat objecte d'una “renovació integral” no suposa una definició capaç d'allunyar els dubtes sobre l’abast dels treballs realitzats i la seva eficàcia. Les reserves que puguin provocar aquest tipus d’explicacions són encara més grans pel fet que Puente es mostrés contrariat per les declaracions del cap de la Comissió d’Investigació d'Accidents Ferroviaris (CIAF), Ignacio Barrón. Entre altres coses, Barrón havia dit que “el ferrocarril espanyol té aspectes molt positius”, destacant “la xarxa d'alta velocitat, l'augment de viatgers […], però està passant un moment delicat no per l’accident, sinó per les incidències”, per la qual cosa fa falta plantejar-se la qüestió.
En declaracions a la revista del Col·legi d'Enginyers, el president de la CIAF no es va quedar aquí. Va afegir que Adif té “un desequilibri immens dins de la seva pròpia organització, perquè està destinant milions d’euros a construir obra nova i a la vegada mantenint i operant una xarxa en la qual no s’ha fet tot el que calia fer”. "Hem d’interioritzar el manteniment”, va dir per ser encara més explícit, i va fer referència a “una frase cèlebre que diu que els manteniments no s’inauguren i una altra que diu que les mercaderies no voten”, cosa que –va dir– “ens dona idea de com s’està enfocant el negoci”. I en unes altres declaracions va dir que un cop escoltat el ministre sobre la “renovació integral” del tram de l’accident, “tots crèiem que s'hi havia fet una remodelació integral, i no ha estat així”.
El paper de Puente
Per la seva banda, Puente va explicar al Senat que “renovar una línia d'alta velocitat no significa aixecar-la sencera i tornar-la a construir; és impensable”. També va dir que no entenia “l’obsessió perquè sigui la soldadura o sigui el carril”. I va acabar afegint sobre Rodalies que el manteniment necessita més recursos i “una aproximació diferent”. Ja es veu que Transports ha hagut d'acceptar com a obligada l’assumpció de responsabilitats polítiques per la situació d’aquesta xarxa. La Generalitat ha fet bé de reclamar-ho, i el ministeri de no oposar-hi resistència.
Malgrat això, el cessament d'un alt càrrec de Renfe i un altre d'Adif no soluciona el problema. D'altra banda, el ministre no té res de què estranyar-se per la contundència amb què l’oposició l’està tractant per la crisi ferroviària. És en part el preu pel seu propi estil. Li costarà acceptar-ho, però el seu pecat original és el gust per la desqualificació fàcil, la bronca i l’enfrontament agre i desconsiderat. Si ara aixeca recels i se li nega credibilitat és perquè recull el que ha sembrat, en forma d’efecte bumerang. El que no té sentit és que el PP hagi volgut comparar la situació amb l’accident del 2013 al revolt d'A Grandeira, quan allà el factor essencial per explicar la tragèdia va ser l’existència d'un greu error del maquinista. D’altra banda, Sánchez compareixerà al Congrés l'11 de febrer, mentre que en aquella ocasió Rajoy no va donar cap explicació al Parlament.
El govern mira a Junts i Podem
Aquesta funció, la de control del govern, és una de les funcions bàsiques de tota assemblea parlamentària. Però n’hi ha una altra, la de construir. I aquí no anem bé. Es podrà recuperar la revalorització de les pensions. Això no obstant, la jugada d’incloure aquesta mesura en un decret òmnibus no podia prosperar, en aquesta ocasió. No és per aquest camí que s'aconseguirà augmentar la confiança en el Congrés i el Senat. Governar per decret no és una bona proposta, ni el millor sistema per combatre els efectes de la fragmentació del Parlament espanyol. Cal dir, no obstant això, que tothom n'ha abusat. Entre el 1996 i el 2020, per exemple, es van aprovar al Congrés 463 decrets llei. Resulta més aconsellable treballar per buscar acords, inclús en la modalitat més complexa, que és la de jugar a diverses bandes. Ho han fet ara els socialistes, i han aconseguit avenços paral·lels repartint-se cartes amb Podem i amb Junts.
Els podemites havien dit per boca de Ione Belarra que els postulats de Junts en matèria d’immigració són “racistes”. El fet que el govern hagi tirat endavant negociacions amb Podem per un costat i amb els juntaires per l'altre sobre aquest capítol és intel·ligent, encara que de resultat incert. S’haurà de comprovar fins on arriba la flexibilitat de Belarra i companyia, perquè volen canvis sobre els textos acordats pels socialistes amb Junts. La portaveu d’aquesta formació, Miriam Nogueras, ha dit que no s'acceptarà modificar el contingut dels articles pactats, mentre que a Podem expliquen que no es conformaran que es retoqui el preàmbul. Si saben el que els convé a tots plegats, haurien de tancar un acord.