Pedro Sánchez és un líder carismàtic?

MadridEl sociòleg alemany Max Weber ja va definir el concepte de "líder carismàtic", que va descriure com aquella autoritat que es basa en la devoció dels seus seguidors pel seu heroisme, caràcter exemplar o qualsevol mena de qualitat que sembla extraordinària. Aquest tipus d’autoritat la distingia de la tradicional –basada en el traspàs de generació en generació– i també de la legal o racional, que té a veure amb una autoritas fruit dels procediments formals i democràtics.

Ningú pot discutir al líder del PSOE el seu magnetisme i, sobretot, la seva capacitat de resistir davant el clima de guerra entre PSOE i PP que hi ha a Madrid. Però també té les atribucions messiàniques d’aquest tipus de lideratges: omnipresència en la seva organització; manca de tolerància de les crítiques internes; i bunquerització del nucli de confiança.

Aquesta setmana Felipe González furgava en la ferida quan des de l’Ateneu de Madrid parlava de Sánchez com el “puto amo” per recriminar als seus que actuïn com a “servents” del líder. González ja no té autoritat sobre la base socialista –el seu hiperlideratge ha estat substituït pel de l’actual president espanyol– i ha fet un trànsit ideològic que s'apropa més a projectes que ara abandera la dreta. Ara bé, va expressar la manca de debat intern dins el PSOE, sobretot després d’encadenar ja dues derrotes electorals –Extremadura i Aragó– i que l'autocrítica de la direcció hagi estat mínima. Fins i tot el ministre Óscar López ha responsabilitzat el ja traspassat Javier Lambán de la davallada per no haver fet prou oposició al PP, cosa que ha generat molta controvèrsia a la federació aragonesa del PSOE i l'actual candidata Pilar Alegría ha hagut de sortir del pas com ha pogut amb l'ajuda d'un altre ministre i mà dreta de Sánchez, Félix Bolaños —ha corregit que l'expresident aragonès és un "referent".

El PSOE no es planteja canviar l’estratègia de col·locar els ministres del govern d’Espanya al capdavant de les candidatures autonòmiques, malgrat que hi ha qui es posa les mans al cap en veure com Sánchez els sacrifica un per un, sobretot en el cas d’Aragó per haver anunciat prèviament el pacte de finançament amb ERC, o de la mateixa ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, amb la cita d'Andalusia del juny.

Hi ha dues hipòtesis sobre quines són les motivacions de Sánchez per posar els membres del govern a les autonomies: la primera, creu que la seva millor carta davant aquest cicle electoral autonòmic és intentar capitalitzar el que està fent al capdavant de govern d'Espanya; i la segona, és que ja es prepara per tenir ben lligat el partit en cas que se'n vagi a l'oposició després de les properes eleccions espanyoles. És a dir, que ja es prepari per a una eventual travessia del desert: controlar el territori perquè no hi hagi una revolució si perd la Moncloa i pensar des del poder el seu propi relleu.

Els corrents interns

Fins ara només s'han atrevit a aixecar el dit les feministes per arraconar Paco Salazar, de confiança de Sánchez; i l'exministre Jordi Sevilla, tot i que no ho ha fet explícitament en contra del president espanyol, sinó reclamant un canvi de rumb del PSOE. El seu manifest va tenir un seguiment escàs dins la formació, però sí que està facilitant la presa de contacte de quadres joves amb inquietuds que ja pensen en el postsanchisme. Ara bé, tothom té clar que qui la cúpula identifiqui com a veu crítica no sortirà a la foto. Com a bon líder carismàtic, Sánchez no té manies per desfer-se de l'entorn si cal: ha renovat el nucli dur de la Moncloa infinitat de cops –no queda ningú dels que van cuinar la moció de censura 2018– i el seu cercle s’ha anat fent més petit –bàsicament Félix Bolaños i Montero– a mesura que han esclatat els casos judicials.