ANÀLISI

Per què Mayor Oreja pensa que ETA no ha sigut derrotada?

L’Estat vol mantenir viu el vincle entre independentisme i violència per no haver d’afrontar el conflicte territorial
DAVID MIRÓ
DAVID MIRÓ

Quan Josep-Lluís Carod-Rovira es va entrevistar amb Josu Ternera i Mikel Antza a la Catalunya Nord el gener del 2004 -cosa que va provocar una enorme crisi política que va deixar tocat el tripartit per sempre més- ho va fer mogut pel convenciment que l’activitat d’ETA, a més de ser èticament reprovable, estava curtcircuitant el possible creixement de l’independentisme a Catalunya, perquè es vinculava aquesta ideologia amb la violència. A més, ETA actuava com un potent generador de consciència nacional espanyola, ja que es creava un imaginari compartit de dolor i indignació. Sense ETA, pensava Carod, l’independentisme català podria avançar sense rèmores.

Els fets posteriors li donarien la raó: el final de l’activitat armada d’ETA a finals del 2011 i l’inici del procés català van ser pràcticament simultanis. I és lícit fer-se la pregunta: ¿l’independentisme hauria crescut igualment si ETA hagués continuat assassinant polítics socialistes i populars a Catalunya? Amb tota probabilitat, no.

El cas és que el binomi violència-independentisme va facilitar molt les coses a l’estat espanyol des de l’inici de la Transició, ja que li va permetre criminalitzar una ideologia i bandejar el debat polític de fons. I això va permetre des de prohibir partits polítics fins a tancar diaris, passant pel terrorisme d’estat dels GAL, sense que pràcticament ningú fes escarafalls (CiU va donar suport a la llei de partits). Es podia pensar que sense ETA aquesta vinculació desapareixeria i seria possible afrontar el conflicte polític de fons, però no ha sigut així. L’Estat continua tractant l’independentisme com una ideologia potencialment violenta (perquè atempta contra la Constitució) i, com si es tractés d’un zombi, és capaç de ressuscitar ETA o el seu fantasma a conveniència. Ha passat amb el judici als joves d’Altsasu, que s’ha fet obviant el context d’absència de violència i remetent-se a una campanya etarra dels anys 70, o fins i tot amb el procés català.

ETA i Catalunya

L’exministre de l’Interior amb Aznar, Jaime Mayor Oreja, ho ha explicat molt bé en una entrevista a El Español : “El projecte de ruptura d’ETA està més desenvolupat que mai a Catalunya”. O sigui, el més important no era la violència, sinó els objectius polítics. De fet, a l’entrevista Mayor Oreja sembla lamentar la desaparició de la violència perquè considera que això dificulta la lluita contra l’independentisme, que és el veritable perill. “ETA ja no necessita matar perquè ja està en política”, diu. En contra de totes les evidències, i fins i tot del testimoni dels mateixos etarres, Mayor Oreja considera que ETA no ha sigut derrotada sinó tot el contrari.

I per què té aquesta sensació? Doncs perquè s’ha adonat que sense l’excusa de la violència Espanya tindrà moltes dificultats per no abordar el conflicte territorial. Aquest és el motiu pel qual el PP i Cs mostren una gran incomoditat amb l’escenificació del final d’ETA. Com va dir Rajoy, “avui no és un dia de celebració, sinó d’homenatge als que ja no són entre nosaltres”. Per contra el PSOE, que va pilotar l’última fase de converses amb ETA a través de Jesús Eguiguren, ha volgut treure pit pel seu paper en aquest final.

I ara què? Doncs almenys durant un temps serà difícil que el govern espanyol faci cap gest amb els presos, i molt menys que iniciï un “diàleg polític”, com li demanaven ahir els mediadors internacionals, cosa que, sumada als processos judicials contra els líders independentistes catalans, aprofundirà el seu descrèdit a l’exterior. Mentrestant, la prioritat serà fixar altre cop en l’imaginari col·lectiu la indissolubilitat del binomi violència-independentisme, sigui amb un tall de carretera o amb una baralla de bar. És per aquest motiu, com ja va veure fa temps l’esquerraabertzale, que és tan important per als independentistes mantenir-se fems en el pacifisme i les vies estrictament polítiques. A partir d’aquí l’única incògnita és saber durant quant de temps es podrà mantenir viu el fantasma d’ETA. Fins quan es podrà vendre com a real el que ja no és més que una pel·lícula dezombisantiga.

Més continguts de