Una qüestió de pura i simple humanitat

MadridA Madrid han començat a col·locar la infraestructura de cablatge per als llums de Nadal. Però l’esperit nadalenc no ha aparegut encara enlloc. La situació d’enfrontament continu entre PP i PSOE no està beneficiant ningú. Serveix, en tot cas, per comprovar que el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez aguanta. En precàries condicions, però resisteix. Pel que fa al clima general, és com si els espectadors de qualsevol torneig esportiu haguessin perdut interès en el seguiment del joc, a l’espera d'esdeveniments imprevistos per tornar a girar la vista en direcció cap al camp o la pista. Estem en un punt en què només un cop d'efecte permetrà recuperar la plena atenció del públic. Les decisions clau són les d’ordenació del calendari polític. I com que no es mou gairebé res –és a dir, res decisiu–, ens conformem a contemplar els intents dels uns i dels altres per obrir forats en l'estratègia de l’adversari. I aquí és on estem ancorats, sense tirar del tot ni endavant ni enrere, en una llarga partida d’escacs d’incert resultat.

El PP esperava una tardor infernal per al govern socialista, mentre un grapat de jutges el seguissin clavant agulles. Cada atestat de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil suposa un risc elevat per al govern i per al PSOE. Però de moment no han sigut prou explícits per constituir una amenaça insalvable. Des de molts angles ja se li ha advertit a Sánchez que tard o d'hora li cauria algun informe amb la tesi que els socialistes han tingut un finançament il·legal, una economia paral·lela o una caixa B. La idea se segueix alimentant, en especial amb el descobriment de les famoses innovacions terminològiques de Koldo García, l'exassessor de l'exministre de Foment, José Luis Ábalos, per a qui els bitllets de cinc-cents euros eren xistorra –per raons cromàtiques, amb l'agreujant de ser entregats al seu destinatari en sobres amb les lletres PSOE ben visibles–. Per als populars es tracta d’una prova incontestable. Per als socialistes, en canvi, no passa res, perquè eren diners destinats a pagar les despeses de l’exministre José Luis Ábalos, quan actuava per feines del partit.

Les sessions de control parlamentari al govern sempre són un termòmetre per comprovar com està la temperatura política, i la darrera ocasió no ha sigut una excepció. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va comparèixer confiat que aquesta vegada aconseguiria tocar-li la cara a Pedro Sánchez, anunciant que el portaria davant de la comissió d'investigació del Senat sobre el cas Cerdán-Ábalos-Koldo, pels suposats indicis de finançament il·legal del PSOE. Probablement va voler córrer massa, perquè les sospites sobre una caixa B dels socialistes no tenen prou consistència per formular una acusació sòlida. S'haurà de veure què dona de si aquesta compareixença, però la primera reacció del líder socialista va ser per abaixar-li els fums al seu rival. Les dues paraules que va pronunciar Sánchez per respondre a Feijóo són d’aquelles que van directes a la recopilació de les cites parlamentàries per la seva simplicitat, ironia i contundència. "Ànim, Alberto", li va contestar des del seu escó, i va tornar a seure immediatament, mentre abaixava el micròfon, amb un gest d'autoritat molt del gust dels diputats quan volen semblar molt segurs de si mateixos.

El problema per al PP no és la resposta de Sánchez, sinó la immensa dificultat que té per definir el seu terreny de joc, i aprofitar millor les ocasions. L’últim informe de la Guàrdia Civil no ha sigut el míssil que esperava l’oposició. Permet fer moltes suposicions i llançar acusacions sobre la circulació de diners en efectiu rebuts per Ábalos entre el 2017 i el 2021, però sense acreditar una comptabilitat paral·lela del PSOE. Feijóo, en definitiva, no ha aconseguit agafar pel coll el seu rival. D'altra banda, l'expressió "Ànim, Alberto" serveix per mofar-se d’un intent de persecució en una breu sessió parlamentària, però caldrà alguna cosa més per part de Sánchez quan comparegui en la comissió d’investigació del Senat. L’avantatge que té el PSOE en aquest moment és que el PP comença a tenir problemes molt greus a Madrid i Andalusia. No obstant això, aquests factors no permetran que s’oblidi que segueix pendent de compliment el compromís de presentar un projecte de pressupostos de l'Estat per al 2026.

Tardor complexa

A Madrid, Feijóo ha de patir la convivència amb una líder autonòmica, la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, que aquesta tardor acumula desencerts i també barbaritats. Les seves posicions sobre el genocidi a Gaza i la desqualificació dels participants de la Flotilla queden molt lluny dels criteris i sentiments majoritaris de la societat espanyola, estic segur que la madrilenya inclosa. I la seva resposta al govern sobre la confecció d’un registre dels metges objectors de consciència en relació amb l’assistència a l’avortament la perseguirà durant molt de temps. La seva frase en què demana que "vagin a un altre lloc a avortar" és injustificable. Una altra cosa és que digués que a Madrid "no s'assenyalarà cap metge" per la seva objecció de consciència respecte a l'avortament, perquè això hauria d'estar garantit. Però també ha de tenir absoluta garantia d'assistència a la sanitat pública la dona que vulgui interrompre el seu embaràs en les condicions que preveu la llei.

Pel que fa a Andalusia, la situació per la falta d'informació a les dones que es van sotmetre a proves per a la detecció del càncer de mama és un assumpte gravíssim. Suposa la pitjor crisi que ha viscut el govern del president popular, Juan Manuel Moreno. La dimissió de la consellera de Salut, Rocío Hernández, i les mesures d’atenció a les dones afectades per aquest escàndol, no serà una resposta suficient. Un programa de cribratge de càncer de mama no pot tenir com a conseqüència la desatenció posterior a 2.000 dones a les quals es va literalment abandonar sense informació. No hi ha res que pugui tapar el que com a mínim ha estat una enorme i injustificable negligència. És una qüestió de pura i simple humanitat. El PP ho ha d'entendre així, la lluita pel poder ha de ser sempre conciliable amb la solidaritat i la identificació amb el patiment de les persones, sobretot quan la causa d'aquesta situació és injusta i fins i tot cruel, i ja podeu suposar que no parlo només d’Andalusia.