De Salses a Guardamar, en cadira de rodes, pels presos polítics

BarcelonaQuan els presos polítics van iniciar la vaga de fam, l’activista Jordi Puig es va adherir a la pàgina web de la campanya. Després d’inscriure’s-hi, però, va pensar que calia fer alguna cosa més. "No ens ho podem mirar des del sofà, no podem normalitzar que estiguin empresonats injustament, i aquesta ruta pels Països Catalans és per solidaritzar-me amb els presos i per la República". Una ruta de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó que fa en cadira de rodes amb etapes diàries de 20 a 30 quilòmetres i que es pot seguir al compte de Twitter Rodant fins a la República (@Cami_Republica). "No m’he fixat un termini per arribar a Salses, però trigaré uns tres mesos si fa no fa", subratlla aquest històric militant independentista que es va afiliar al PSAN el 1977 i que després va entrar a Terra Lliure, on va tenir un accident manipulant un artefacte explosiu el 1990 que el va deixar sense mobilitat a les cames.

Més enllà de denunciar la repressió contra l’independentisme, el viatge de Puig té com a objectiu reivindicar els Països Catalans. "Vull fer conèixer a la gent del Principat els Països Catalans que lluiten i es mouen, perquè quan siguem República no ens podem oblidar de la resta de territoris catalans", subratlla aquest gironí, que ja fa disset anys que viu a Mallorca. Allà va iniciar la ruta el 19 de desembre abans de passar per Menorca i Eivissa i agafar un ferri per arribar fins a Dénia, d'on anirà pujant fins a la Catalunya Nord.

"Per a mi els Països Catalans no són un concepte ideològic, és un mapa de cares i persones, gent que conec des de fa més de 40 anys i que no defalleix, que organitza actes i obre casals i ateneus, que t’obliga a seguir lluitant", explica Puig, que anima a tothom a baixar cap al sud per descobrir que "el seu país no acaba al Sénia". Gent que retroba i que l’acull a casa, que l’acompanya algun tram caminant o que el porta en cotxe per on només es pot circular amb vehicle. "On no conec ningú s’ha ofert gent per acollir-me". Al final de cada dia està cansat, perquè allà on va sovint s’organitzen xerrades amb ell com a ponent, però després de sopar i dormir es revifa: "No noto que el cansament s’acumuli".

Problemes amb la Guàrdia Civil

No s’ha trobat ningú que li hagi retret el llaç groc que porta a la jaqueta. Els únics problemes els ha tingut amb l’autoritat, i no per qüestions polítiques, que evita. "La Guàrdia Civil i la policia local em volen treure de la carretera, però és legal anar en cadira de rodes perquè soc un vianant i vaig amb armilla reflectant". Però ja sap com treure-se’ls de sobre. "A la Guàrdia Civil li dic que he fet una promesa a la Mare de Déu de Lluc i es quadren i em deixen tranquil", exposa rient mentre reconeix que no els parla de l'objectiu de la seva marxa.

Empresonat del 1980 al 1985 acusat de participar en l’assalt a la caserna de Berga, ell, com molts altres represaliats, també es va adreçar a la justícia europea i el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’Estat per haver violat la presumpció d’innocència, però el dictamen no va arribar fins 25 anys després. "Ara no en passaran tants, però abans de cinc o sis anys no hi haurà sentència i no podem esperar tant de temps perquè com a poble no ens ho podem permetre", avisa.

Coneix de primera mà com es conviu amb la reclusió. "A la presó hi ha moments de tot". Recorda que no el van deixar sortir quan es va morir la seva mare, encara que els va dir d’anar-hi emmanillat. Tampoc oblida el 23-F, enganxat a la ràdio. "Ens van tancar a les cel·les i jo estava amb en Toni Messegué i en Xavier Barberà, militants independentistes d’Epoca, i només teníem clara un cosa: si qui obre la porta és un funcionari, estem salvats, però com sigui un militar ens afusellen".

"No ens hem d'esperar a la sentència"

Puig no ha tingut la temptació de tornar al Principat amb l’efervescència del Procés. "Al contrari, al Principat jo ho tenim arreglat, ara fem falta arreu dels Països Catalans". Això sí, l’1-O es va acostar al seu Sant Gregori natal, tot i que no podia votar, perquè no s’ho volia perdre. D’aquell dia es queda amb la determinació de la gent: "La gent es va despertar amb les imatges de les càrregues de Sant Julià de Ramis i en lloc d’acollonir-se va anar massivament a les escoles, sabent com les gastaven, a defensar la democràcia".

Ara creu que cal prendre la iniciativa, com ha fet ell amb aquesta marxa reivindicativa. "No ens hem d’esperar, podem obligar els partits a tirar endavant, i hem de tenir clar què estem disposats a fer i fer-ho, sempre sota els paràmetres de la democràcia i la no-violència, que no vol dir deixar-te estomacar, però no podem fer política ghandiana sense Ghandis, perquè ell estava disposat a tot sense atemorir-se", conclou amb la fermesa de qui sap que el primer obstacle és un mateix.