Magda Oranich: "Sempre he lluitat pel feminisme de la igualtat, però ara sembla que es vulguin augmentar les diferències"

BarcelonaA Totes les batalles (Columna), l'advocada Magda Oranich (Barcelona, 1945) deixa constància de la seva lluita incansable pels drets humans i molt particularment pels de les dones, després de sis dècades d'activisme.

La seva acció vital no s'entendria sense la lluita feminista.

— La meva generació és la que va aconseguir el dret a canviar les lleis. Les vam canviar totes. Però és més fàcil canviar lleis que mentalitats, i amb el feminisme, com amb el tema dels homosexuals, les mentalitats de vegades han fet més mal que les mateixes lleis. A Europa, i a la zona que vivim, som uns privilegiats.

Es reconeix en el feminisme actual?

— Jo sempre he lluitat pel feminisme de la igualtat, però ara sembla que es vulguin augmentar les diferències. Hem aconseguit moltes coses i hem d'estar orgulloses. Ara no podem dir que tota aquella lluita no va servir per a res. Fins a l'any 1975 hi havia un article de la llei que obligava les dones a obeir el marit. Encara el 1978 van denunciar una dona per adulteri i li volien treure la criatura, la casa i empresonar-la, perquè havia refet la seva vida sis anys després que el seu marit la deixés.

No la van trobar a casa.

— El comissari de la policia que havia d'anar a notificar l'ordre de presó dictada pel jutge [el mateix magistrat que anys enrere havia empresonat Oranich], ens va trucar per dir-nos que si quan arribés a casa d'aquella dona, ella era a casa d'un familiar, no continuarien buscant-la.

Una de les fites que recorda és aconseguir la llei de divorci.

— El divorci és un tema de llibertat, va ajudar homes i dones. El que realment va ajudar les dones va ser la llei del 1981, que va dir que el règim de societat de guanys s'administraria conjuntament, que la pàtria potestat dels fills seria per a pare i mare i que va fer idèntics els drets en un matrimoni. Durant el franquisme, les dones van viure una doble dictadura.

Hi havia jutges que ajudaven més que d'altres?

— El millor jutge de família que hi ha hagut mai treballava al Registre Civil de Barcelona i mai va aplicar la llei. Tothom feia cua perquè els atengués ell. Com que els divorcis de la república no eren vàlids, els fills de les noves parelles no podien portar els cognoms dels pares. La llei obligava el jutge a posar-los un nom d'entre els majoritaris que trobés a les Pàgines Grogues. Ell, en canvi, preguntava als pares com es deien i els hi posava el nom.

Una de les preocupacions que mostra al llibre és que hi hagi un percentatge rellevant de joves que avui no vegi malament una dictadura.

— L'altre dia, als Ferrocarrils se'm va asseure un noi al costat. De seguida li vaig veure la polsereta amb l'estanquera. Va ser educat, però em va dir unes barbaritats... Deia que les autonomies les suprimirien totes, parlant en primera persona. Que ell era d'extrema dreta i que se'n sentia orgullós. De fatxes n'hi haurà sempre, però crec que són la minoria.

Vox representa la continuïtat ideològica del franquisme, però què opina del fenomen Aliança Catalana?

— Jo no ho veig exactament igual que Vox. L'alcaldessa de Ripoll parla molt bé i diu coses que molts han pensat i no s'atrevien a dir en públic. Ara bé, aquesta obsessió amb els immigrants tan forta hi ha vegades que em fa mal i tot. Però clar, ara aquest imam a qui acusen d'abusos sexuals, el d'abans vinculat als atacs terroristes... Ripoll està molt polititzada i ella toca temes delicats. Una persona que ve sense papers ha de tenir els mateixos drets que una que en tingui, però s'ha de legislar perquè no vinguin persones sense papers. De la independència veig que cada cop en parla menys.

Sent per vocació especialista en dret de família, per què es va implicar tant en els presos polítics?

— Perquè em va trucar un dia el meu pare per preguntar-me si volia defensar el fill d'uns amics seus a qui havien detingut. Aquest noi va resultar que era del PSUC. Es deia Albert Serrat i sempre li dic que va ser culpa seva que jo comencés a defensar presos polítics. Jo els defensava a tots. Durant el franquisme, m'era igual si eren d'ETA. En democràcia, els temes de violència, ja no. Alguns em contractaven perquè era dona i així en veien una. Això és trist i jo havia arribat a plorar i tot de ràbia. El masclisme de l'època, però, també feia que et menystinguessin els jutges i policies, i de vegades gràcies a això aconseguies coses que no hauria pogut aconseguir un home. Em vaig radicalitzar molt en qüestió de drets humans i, de seguida, en els drets de la dona.

Les execucions de Puig Antich i del Txiqui van ser els seus pitjors moments com a advocada?

— Sí, i tant. El Consell de Guerra del Salvador el va dur Jesús Condomines. Jo no vaig intervenir gaire en els preparatius perquè a ell el van detenir al setembre i jo vaig entrar a la presó a l'octubre [pel cas de la reunió dels 113 de l'Assemblea de Catalunya]. L'esperança que no el condemnessin a mort es va acabar quan van matar Carrero Blanco (desembre del 1973). "Avui han matat Carrero i m'han matat a mi", em va dir el Salvador. Això ho tenia claríssim. Del Txiqui, recordo que al funeral van venir dues persones disfressades de capellans, que van apallissar al capellà de debò i el van deixar per terra. També hi va haver trets. A mi no em van tocar perquè un periodista francès em va tirar a terra. Vam avisar la policia, però, esclar, eren amiguets i jo vaig anar al jutjat de guàrdia a avisar al jutge i al fiscal.

Un cop arriba la democràcia, es continuava trobant els mateixos jutges i policies?

— L'any 81, la Crida s'havia proposat catalanitzar els cartells, per exemple els de les estacions de tren. Un dia ho van fer a l'Estació de França, però els van enxampar i em van trucar perquè anés a la comissaria que hi havia allà mateix. Allà em vaig trobar el policia que havia torturat el meu marit. Ell es va quedar blanc i em va dir "un momento, que vendrá otro compañero". Em va agradar que almenys sentís vergonya.

En la seva etapa a la política va passar per Nacionalistes d'Esquerres, Iniciativa, Convergència i ara Junts. Com s'explica aquesta evolució?

— Nacionalistes és el millor que he fet a la vida. Encara ens anem trobant. Al Parlament, no figuro com a Iniciativa, jo mai vaig entrar al PSUC, tot i que els reconec els mèrits. També vaig ser una regidora independent a l'Ajuntament de Barcelona amb el Xavier Trias, que és més progressista que molts de l'esquerra woke que tenim ara. Amb els anys hi ha coses que les veus més clares, però jo sempre he sigut progressista. A Junts m'hi vaig apuntar, però no soc gens activa. També formo part de moltes comissions d'ètica, com la de l'Ajuntament de Barcelona.

Es va fer animalista a la plaça de toros?

— Sí, jo tenia 5 o 6 anys quan l'avi m'hi duia. Però ell em va enganyar dient-me que tot era comèdia i la sang era pintura. No menjo carn des dels 7 anys, no sé ni quin gust té. Ser animalista és un sentiment, com ser del Barça, per al qual també sento passió.

Al llibre recull moltes morts tràgiques. Les dels consells de guerra, però també en la seva vida personal, la del seu pare sortint d'un partit del Barça, la de la seva germana... I vostè també ha estat a prop de la mort diverses vegades. Hi pensa en la mort?

— No hi penso gaire. És veritat que quan et vas fent gran, vas pensant en deixar coses arreglades. Per exemple, documents que són històrics, de la mare d'un executat per exemple. Ja em va passar quan em van detectar el càncer, ja fa 26 anys. Ara encara vaig als hospitals a animar les dones. Mai m'ha donat per fer-me creient.