Noruega i Suècia: una separació pactada i excepcional

HistoriadorEl 1814, arran de les Guerres Napoleòniques, Dinamarca va cedir al rei de Suècia el Regne de Noruega (excepte Groenlàndia, Islàndia i les illes Fèroe). Les elits noruegues van aprofitar-ho per redactar una Constitució i declarar la independència. El gest, però, no va trobar complicitats entre les potències internacionals. Després d’una guerra breu, el govern suec va acceptar la Constitució del regne noruec i va esvair així les pors d’aquest, que temia acabar com una simple província. La tardor del mateix any, els dos regnes van quedar units per una unió personal, sota la figura del rei suec, Carles XIII. Cadascun comptava amb les seves institucions, forces armades, moneda, Església, partits polítics i Parlament propi, excepte el monarca i el ministeri d’Exteriors, que sempre eren suecs. Els inicis de la unió no van ser fàcils i els intents per fer-la més estreta van fracassar: acordar símbols i festes nacionals era un malson.

Fins a mitjans del segle XIX, aquests conflictes no es van resoldre. Llavors va començar un període de certa estabilitat que va durar 25 anys. Era el moment de màxima popularitat de la idea d’escandinavisme, que propugnava, des de Dinamarca i Suècia, la unió dels pobles nòrdics a partir de les arrels lingüístiques i culturals comunes. Volia copiar el moviment unificador alemany i el Risorgimento italià.

Un segle després

A mesura que va avançar el segle, l’increment de la marina mercant noruega va augmentar la capacitat comercial del regne. Noruega va voler aleshores dotar-se d’un servei consular propi. També el 1895 es va acabar el tractat comercial que bastia un únic mercat per als dos regnes. Però les demandes noruegues d’aranzels per protegir els seus productes no van ser acceptades, ni tampoc el cos consular propi.

Després de prop d’un segle de vida interna gairebé separada, la nova situació econòmica va fer que els conservadors se sumessin als liberals noruecs en la demanda d’independència. I també que en la política sueca apareguessin veus favorables al fet que Noruega decidís el seu estatus. Així, el Parlament noruec va convocar un plebiscit l’agost de 1905 en què els vots contraris a la dissolució van ser testimonials. A l’octubre, es va instaurar una nova monarquia constitucional a Oslo.

A diferència del 1814, les potències internacionals van veure bé una Noruega del tot independent. Els britànics, per exemple, volien separar-la de la influència sueca, més propera a Alemanya. També aleshores el balanç de forces militars era més equilibrat entre els dos regnes i la causa independentista, amb el creixement del nacionalisme noruec, era més estesa i popular. Si bé no va estar exempta de tensió, la dissolució pacífica i acordada de Noruega i Suècia l’any 1905 va ser una excepció en el marc dels processos independentistes encetats pels de les tretze colònies americanes. Encara ho seria més quan comencés la Primera Guerra Mundial.

La confederació nòrdica

A l’inici del segle XX, entre els autonomistes catalans més radicals -els quals donarien pas als primers estadis del separatisme- la unió personal a través del rei entre Suècia i Noruega va interessar molt. L’assimilaven a la unió de les Corones castellana i aragonesa dels Reis Catòlics. Per als protoseparatistes, la monarquia no era un problema si Catalunya era estat en una hipotètica confederació ibèrica.