17/09/2021

La victòria d'Ayuso ho va canviar tot

3 min
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Diaz Ayuso, en roda de premsa a Toledo

BarcelonaTot va canviar a Madrid després de l’extraordinària victòria d’Isabel Díaz Ayuso el 4 de maig passat. De sobte, la possibilitat d’un canvi de govern a Espanya es va fer real a molts despatxos capitalins. I no només això, sinó que es va veure clar quin era el camí per aconseguir-ho: l’oposició més frontal possible.

Es va crear una expectativa, i la política en això funciona com la borsa: el que és important no és el present sinó el que passarà a mitjà termini. I de sobte la dreta va tancar files i va aplicar una consigna molt clara: a Pedro Sánchez i el seu govern, ni aigua. Cap concessió, cap acostament, cap temporització.

Abans de la victòria d’Ayuso encara hauria sigut possible que el PP pactés amb el PSOE la renovació del CGPJ. Avui ja és impossible. Abans de la victòria d’Ayuso, el TC encara podria haver salvat alguna de les iniciatives del govern espanyol. Avui ja no. I quan un magistrat titubeja, com li ha passat a Antonio Narváez amb el tancament del Congrés, se’l commina a rectificar. 

Abans de la victòria d’Ayuso, la CEOE va arribar a diferents pactes amb la llavors ministra de Treball Yolanda Díaz. Avui ja no pot. I com s’ha demostrat amb el salari mínim, ni tan sols estan disposats a negociar. I és que quan Antonio Garamendi va gosar insinuar que no estava en contra dels indults li van caure calbots de totes les bandes. No va poder suportar la pressió i va rectificar amb llàgrimes als ulls.

La dreta en sentit ampli, doncs, s’ha alineat al voltant d’una estratègia de setge contra el govern socialcomunista. I això vol dir el poder polític (PP, Vox i Cs), l’econòmic (CEOE i grans de l’Íbex), el judicial i el mediàtic. Els pròxims dos anys, per tant, viurem una situació similar a la de la fi del felipisme, ja que per a la dreta les pròximes eleccions generals representen una mena de tot o res existencial. Perquè si no aconsegueixen descavalcar Sánchez de la Moncloa activant tots els seus ressorts després que pactés amb els comunistes, després de la pandèmia, d’haver indultat els líders independentistes catalans, de seure en una taula política bilateral amb la Generalitat, etc., quan ho aconseguiran?

I és més: fins on estarà disposat a arribar Pedro Sánchez si els espanyols legitimen a les urnes les seves polítiques? S’atrevirà a anar més enllà i a tocar algun dels pilars bàsics de l’statu quo? Només cal llegir la premsa de Madrid per cerciorar-se que aquest temor és molt present, i que per tant fer-lo fora de la Moncloa és una mena de deure patriòtic, una qüestió de vida o mort.

Batalla Ayuso-Casado

I aquí és on entra la batalla Ayuso-Casado. Hi ha tant en joc que als despatxos de Madrid hi ha pànic a un fracàs de Casado, un líder que ja s’ha demostrat que no arrossega les masses, i han vist en la presidenta madrilenya l’única aposta segura per derrotar Sánchez, capaç d’atreure vot obrer i de l’extrema dreta alhora, com es va demostrar el 4-M.

Des de Catalunya, com sempre, caldrà afrontar el dilema entre ajudar el president espanyol (a ERC li interessa especialment que guanyi per mantenir viva la flama del diàleg) o deixar-lo caure i afrontar el risc d’un govern PP-Vox. Aquest govern, al contrari del de Sánchez, sí que comptaria amb la complicitat dels poders fàctics i tots els ressorts amb què compta l’Estat. El judicial, principalment.

stats